Silvia Martínez Santiago tenia 6 anys quan, el 4 d'agost del 2002 a la tarda, mentre era amb la família a la casa quarter de la Guàrdia Civil de Santa Pola (Alacant), un cotxe bomba activat presumptament per Andoni Otegi i Óscar Celarain la va matar. Minuts abans, havia assajat el ball que preparava per a la festa de la patrona i havia ensenyat als familiars com muntava en bicicleta. De cop, «tot es va tornar fosc», segons va explicar ahir la mare, Toñi Santiago, que no va dubtar a enfrontar-se als botxins de la seva filla. «M'han amputat l'ànima i el cor», va dir durant la vista celebrada a l'Audiència Nacional.

Toñi Santiago.

Edició Impresa

Versió en .PDF

Informació publicada en la página 17 de la secció de Política de l'edició impresa del dia 22 de febrer de 2012 VEURE ARXIU (.PDF)

La mare de la nena va relatar que quan va trobar la seva filla estava coberta de runa. «Només se li veien els ulls», va recordar. A la vegada va explicar que de seguida es va adonar que la seva filla no sobreviuria: «A mesura que anava veient el seu cos sabia que es moria».

Martínez va relatar com va intentar demanar ajuda. «¡Auxili, auxili! ¡Per favor, que algú m'ajudi, la meva filla es mor! I com, després de rebre auxili del seu germà, va començar a bramar: «Fills de puta, fills de puta». Ahir va poder posar cara a aquelles paraules. Al passar pel costat dels acusats els va mirar i va cridar: «¡Assassins, covards, fills de puta!». Els etarres ni es van immutar amb els seus insults ni amb el seu testimoni posterior.

La súplica

Martínez va recordar que a l'ambulància, els metges la van avisar que Silvia presentava una aturada cardiorespiratòria. «Llavors vaig començar a resar-li i a cantar-li a l'orella fins que vam arribar a l'hospital. Un cop allà els metges em van dir que no podien fer res per la nena i que havia mort», va explicar.

La mare va reclamar ahir «justícia» perquè la seva filla sigui «l'última» i no hi torni a haver «cap altre nen assassinat». I va exigir al tribunal que els terroristes «no es tornin a creuar amb cap criatura». «¡Que cap pare hagi d'enterrar mai un fill en mans d'aquesta gent, per favor!», va suplicar.