elPeriódico.cat

Joaquim Coll Historiador

Firmava Josep Borrell

Montoro, Alonso i Sáenz de Santamaría registren la proposta de reforma, el dia 26 al Congrés. JOSÉ LUIS ROCA

Més informació

• Els sindicats sortiran al carrer per exigir el referèndum
• ICV demana explicacions als senadors
• El PNB esquiva la reforma i se centra a marcar perfil sobiranista
• El PP es queda al marge per deixar el protagonisme a la crisi socialista
• CiU eleva el to de la crítica, avala la consulta i no recolzarà el text
• No és personal, són els negocis
• Rubalcaba convenç el PSOE i critica les presses de Zapatero

• Tags: Política, Opinió

Edició Impresa

Versió en .PDF

Informació publicada en la página 5 de la secció de Tema del día de l'edició impresa del dia 30 de agost de 2011 VEURE ARXIU (.PDF)

dijous passat en aquest diari una interessant reflexió d'urgència amb un títol, Al caire de l'abisme, que expressa bé la gravetat de la situació que viu la zona euro. Únicament des d'aquesta perspectiva s'arriba a entendre per què un president en temps de descompte polític com José Luis Rodríguez Zapatero ha decidit improvisar una reforma constitucional exprés tan discutible i que, a més a més, ha estat a punt de fer saltar pels aires la campanya del candidat socialista, Alfredo Pérez Rubalcaba.

Amb tot, és necessari assenyalar que l'acord entre el PSOE i el PP no és una mala fórmula. L'exclusió d'un límit concret en la Constitució converteix el principi d'estabilitat pressupostària en una cosa bastant raonable, tant que, fins i tot, n'hi haurà que afirmaran que és un brindis al sol. Tampoc suposa fer empassar a la força una dosi de doctrina neoliberal, com des de certa demagògia es vol fer creure a les xarxes socials. A Alemanya, els socialdemòcrates van subscriure un pacte constitucional molt més estricte, que limita extraordinàriament la capacitat creditícia dels länder.

Si a Espanya ens haguéssim atingut al principi d'estabilitat pressupostària, segurament no s'hauria produït la boja carrera per reduir impostos i la dilapidació alegre del superàvit fiscal que vam aconseguir entre el 2005 i el 2007. I els nostres polítics no haurien caigut en insensats populismes, començant pels famosos 400 euros de Zapatero en resposta a les rebaixes salvatges de l'IRPF que Rajoy prometia en cas de guanyar les eleccions del 2008. Si abaixar impostos no ha sigut mai d'esquerres, tampoc ho és viure sobreendeutats.

Solament quan d'aquí un temps coneguem en detall què ha passat aquest mes d'agost, podrem jutjar fins a quin punt Zapatero s'ha vist obligat a treure's l'últim conill del barret de copa amb la finalitat d'evitar mals pitjors i satisfer el Banc Central Europeu i la cancellera Angela Merkel en el camí cap als eurobons. Si sortim d'aquest mal pas, el gran desconcert que ens ocasiona ara aquesta inaudita reforma constitucional potser haurà valgut la pena.

I enmig d'aquesta gran tempesta econòmica hi ha qui descobreix que tot això limita l'autonomia fiscal catalana. Doncs és clar. La de la Generalitat i la de totes les administracions públiques espanyoles, sobretot la dels ajuntaments. La nostra capacitat d'endeutar-nos queda molt limitada. Però això tampoc és cap novetat perquè el Pacte d'Estabilitat europeu, aprovat el 1997 i reformat el 2005, ja establia un límit al dèficit. I Espanya no només va ser bastant complidora, sinó que José María Aznar va anar més enllà entre el 2002 i el 2004 a l'exigir per llei, a totes les administracions (central, autonòmica i local), un dèficit zero sense vincular-lo a la marxa de l'economia.

CiU va votar tots els pressupostos del PP, fins i tot els elaborats sota la doctrina del dèficit zero, sense que això fos aleshores vist com una intolerable minva de l'autonomia catalana. Doncs bé, la reforma constitucional que ara es proposa no la limita ni més ni menys.