El Periódico

¿Anècdota o icona? les lectures del petó entre Iglesias i Domènech

Anatomia d'un petó (polític)

La imatge del debat d'investidura és sens dubte la del petó entre Xavier Domènech i Pablo Iglesias. Per referenciada, fins i tot li va servir divendres al líder de Podem per acostar-se a Pedro Sánchez. «Flueix l'amor en la política espanyola. Pedro, només quedem tu i jo». I va afegir: «Tant de bo l'acord a què arribem pugui dir-se l'acord del petó».

NÚRIA MARRÓN

Diumenge, 6 de març del 2016

Fins al petó en qüestió, el bes més icònic que s'havien fet dos homes havia sigut la salutació de pau dels caps d'Estat de la RDA i l'URSS, Erich Honecker i Leonidas Bréjnev, quan el 1979 el primer va renovar els seus vots comunistes i el segon es va comprometre a enviar l'Exèrcit en cas de revolta popular. Aquell «petó fraternal» que incloïa la salutació protocol·lària entre dos líders socialistes arriba fins avui convertit en imatgeria pop -«Déu, ajuda'm a sobreviure a aquest amor letal», es llegeix sota la versió grafit que resisteix a les restes del Mur de Berlín- i en la referència més citada entre els analistes de la investidura que han buscat genealogia política al petó que Pablo Iglesias li va plantar a Xavier Domènech quan aquest va baixar dimecres de l'estrada.

Les lectures més gàstriques del gest -bastant comú en amplis sectors allunyats del poder i la política institucional- l'han arribat a qualificar d'«instantània escandalosa per assaltar la premsa mitjançant el ter­rorisme cultural». Altres l'han convertit en la prova de càrrec del masonisme que batega en l'anomenada nova esquerra (per aprofundir en el tema, mirin les xarxes socials). I fins i tot Alfonso Ussia, que de tant intentar ser Quevedo qualsevol diria que s'ha quedat a viure al Segle d'Or, ha dit que la «morrejada populista» d'Iglesias és «un acte de valentia, allà, davant de tothom i de la seva companya de fet actual i de la seva parella anterior».

Més enllà del folklore masclista, ¿per què a aquestes altures dels temps un petó entre dues senyories apareix a tots els diaris espa­nyols, dispara les bromes i els verins a les xarxes, i recorre la premsa italiana, portuguesa i llatinoamericana? (francesos, alemanys i britànics, a excepció de la BBC, han passat de l'assumpte, símptoma potser d'estar menys obsessionats amb els codis de la virilitat). ¿Què té, per exemple, de diferent al que també es van fer després de les eleccions catalanes David Fernàndez i Antonio Baños, que a Els Matins de TV-3 ha dit, amb bastanta sorna, que es tractava d'una «còpia» i en va vindicar l'«autoria»?

Rebentar la litúrgia

Per Toni Aira, periodista i analista polític, el fet diferencial és el «plató»: «El de Baños i Fernàndez va ser en una celebració després del 27-S. El d'Iglesias i Domènech va tenir lloc al centre de l'huracà, la investidura, i en un lloc, el Congrés, on, com a màxim, es pica a la taula i s'intercanvien paraules afilades. Un petó entre dos homes no escanda­litza a gairebé ningú, però al Parlament, un lloc tan tradicional, tan estàtic, suposa una novetat i d'aquí ve, sumada a l'atenció que genera Iglesias, la repercussió i el morbo». Escenificat al mil·límetre o no (els protagonistes asseguren que va ser espontani), Aira considera que Iglesias sí que és molt conscient de les imatges que genera. «Davant el cansament de la política tal com l'hem entès sempre, formacions com Podem busquen trencar amb l'statu quo, rebentar la litúrgia, la solemnitat, amb el discurs i les imatges». En aquest sentit, és cert que el seu petó va deixar perplexos els populars Luis de Guindos, Alfonso Alonso i Isabel García Tejerina, però també que els seus parlaments es van convertir en una canonada post-15 M al conjugar «Felipe González» i «calç viva»; titllar de «taronja mecànica» a Ciutadans, i remoure les cendres de Puig Antich i la matança de Vitòria, la més gran d'una transició que ara està en qüestió. «El ­desafiament és buscar l'equilibri ­entre les formes i els fets -apunta Aira-. Si es queden com a màquines expenedores de photos opportunities i eslògans, si la gent no percep que serveixen per transformar les coses, començaran a tenir seriosos problemes. La política des del cabreig només funciona a curt termini. Després també ha de ser útil».

Més enllà del factor sacsejada, l'assessor de comunicació i consultor polític Antoni Gutiérrez-Rubí considera que el petó més desxifrat de la història parlamentària espa­nyola -a més d'erigir-se en «una icona política d'una manera d'entendre la política, pel moment, el lloc i la posició»- també és conseqüència de l'arribada al Congrés de persones procedents dels moviments socials. «En aquests entorns de lluita i lluites, l'afecte és un element cohesionador i, el petó entre persones del mateix sexe, un senyal de reivindicació i afirmació. És, també, el símbol de la connexió de 'totes les lluites': des de la de la llibertat individual fins al combat contra tot tipus de discriminació i exclusió».

I aquí entrem de ple del braç de Gutiérrez-Rubí en les anomenades noves masculinitats, corrent que combat el masclisme i treballa per la igualtat revisant els privilegis i els costos que suposa ser home. En aquest sentit, hi ha consens que el petó entre senyors toca sovint os perquè, per a la masculinitat tradicional -amb la qual cada home es relaciona o lluita més o menys-, un dels grans anatemes és que es qüestioni la virilitat. Fins i tot avui dia, malgrat el creixent aperturisme sexual, els insults que volen pels passadissos dels col·legis, explica el sociòleg Lucas Platero, són «puta i -¿ho endevinen?- maricon». «El debat sobre la nova masculinitat alliberada de clixés de comportament és el mateix -i més aguditzat- que el que embolcalla els prejudicis i els judicis sobre com s'espera que es comportin les dones: és a dir, seguint el patró dominant -afegeix Gutiérrez-Rubí-. Trencar aquests arquetips és també lluita política. I fer-ho a la seu de la sobirania popular és un gest d'alt rendiment, sí, però també d'enorme pedagogia política».

Debat a l'esquerra

Més enllà del rendiment i la pedagogia, l'escriptor i assagista Eloy Fernández Porta, que ha impartit seminaris sobre masculinitats emergents al CCCB i la Universitat de Saragossa, considera que el petó d'Iglesias i Domènech també és un signe del debat que viu l'esquerra sobre aquest assumpte.«Sovint creiem que els codis de masculinitat són més laxos en ambients progres­sistes i no sempre és així. Als anys 70, per exemple, Serrat va visitar Xile i l'escriptor i artista plàstic trans Pedro Lemebel el va besar i se'n va armar una de grossa -afirma-. L'esquerra dominada per una masculinitat rude, viril i heteropatriarcal ho va considerar una degeneració aristocràtica. I aquí també hi ha una tradició de virilitat marmòria, corporificada, sexista i homòfoba».

Per Fernández Porta, el petó entre el líder de Podem i d'En Comú Podem, a més a més de renovar els codis de gènere, també ho fa en les «relacions nacionals» i territorials. Al capdavall, el petó entre dos homes, apunta, ja s'ha convertit en «una icona contemporània» en l'art i la cultura pop com a símbol d'«entesa»: l'artista Antonio de Felipe, per exemple, té un quadro titulat El petó en què dos futbolistes -¿no els recorden a Luís Figo i Luis Enrique?- s'entreguen apassionadament a un amor prohibit, almenys al camp. «Pablo Iglesias construeix de forma autoconscient la seva imat­ge pública, va afegint codis nous a la seva figura i ha decidit fer visible aquest canvi social», afegeix l'escriptor.

¿Però arriben realment aquests missatges al carrer, a les cases, a les aules? El sociòleg Oriol Ríos, membre d'Homes en Diàleg, explica que les investigacions apunten que visibilitzar diferents referents a l'escola és positiu per a la convivència i la coeducació. «No obstant, el tema central passa pels nois que s'elegeixen per tenir una relació o una amistat. Si aquests, al marge de la seva orientació sexual, tenen valors igualitaris, són segurs i resulten atractius, es converteixen en motors per transformar l'homofòbia i el sexisme a les escoles -afirma-. Entenc que, més enllà del petó entre dos homes, la clau és la prevenció de la violència a tot arreu. Un senyor que besa a la boca també pot ser maltractador. És un símbol, sí, però l'important és seguir potenciant les masculinitats alternatives que ja existeixen i que realment estan sent valentes des de fa molt temps a les universitats, la feina i les escoles». H

El Olympique de Lyon ha informado esta tarde a través de un comunicado del traspaso del central francés al Barcelona por 25 millones de euros

Samuel Umtiti, protagonista de nuestra portada de hoy