Les persecucions per part de desenes de periodistes a la porta de la Ciutat de la Justícia de Màlaga evidenciaven la realitat. Juntament amb els delinqüents comuns, obligats a passar per un estret passadís davant de la premsa, les estrelles de la corrupció a Marbella. Només per a ells es va habilitar un passadís central a l'escala per on, entre flaixos, entraven a l'audiència com si aquella fos la preestrena d'un film i no el moment previ a un judici.
Informació publicada en la página 16 de la secció de Política de l'edició impresa del dia 28 de setembre de 2010 VEURE ARXIU (.PDF)
Hi faltava l'alfombra vermella i les firmes d'autògrafs. Els imputats no estaven disposats a afrontar preguntes incòmodes i amb gest teatral caminaven amb la vista cap a terra. Això sí, alguns van acceptar la petició de parar-se uns instants per posar-se davant de les càmeres i el constructor cordovès Rafael Gómez, àlies Sandokan, fins i tot es va avenir a acostar-se al reporter d'un conegut programa del cor per manifestar la seva «total tranquil·litat».
Els passos dels imputats van ser seguits molt de prop per nombrosos curiosos, familiars i molts funcionaris, que van estirar la pausa de l'esmorzar i el cigarret per no perdre's ni un detall de l'escot de Marisol Yagüe, la corbata de Julián Muñoz o els vestits d'Isabel García Marcos. Els més iniciats vigilaven Montserrat Corulla. «Això és un espectacle», descrivia un.
'Una altra cosa'
I és que, tal com va recordar durant la vista un dels acusats, l'advocat madrileny Francisco Soriano Pastor, ells són una altra cosa. Ho va il·lustrar amb una anècdota. «Els meus néts ja utilitzen internet, i quan els vaig preguntar si es deia de mi que era un xoriço, em van respondre que no, que em qualificaven com 'un malai'».
Tampoc hi van faltar els espontanis que mantenien que la que havia d'estar asseguda allà era Isabel Pantoja, i deixaven caure l'estranya versió que l'havien exonerat d'anar-hi per evitar la premsa. Era inútil mirar de convèncer-los que la cantant va en una peça al marge de la trama Malaia.
Un cop a l'interior, el tribunal va aconseguir dignificar el procés i va poder mantenir-ne la premsa rosa raonablement al marge. Però el morbo va tornar a triomfar en format de 42 polzades, les de la pantalla que hi havia instal·lada al passadís. Els curiosos que no van aconseguir accedir a la sala -amb capacitat per a 40 persones- es van acontentar de seguir el procés com si fossin al saló de casa, com va fer una gitaneta que es va posar a alletar el seu nadó sense treure l'ull del
plasma.
El més llegit
25/05/2012 Societat
26/05/2012 Barça
25/05/2012 Barça
El més comentat
El més valorat
El més enviat
 |
 |
 |
 |
 |
