Quan a dos quarts de dues de la tarda, hora espanyola, del 23 d'agost passat, l'helicòpter enviat pel Govern de Burkina Faso es va enlairar per sobre del desert del Sahel en una regió del sud-est de Mali, dos dels seus ocupants van mirar cap avall i van fer una enèrgica botifarra. Aquesta va ser l'eloqüent forma que els cooperants catalans Albert Vilalta i Roque Pascual van escollir per dir adéu al seu penós captiveri de nou mesos a mans d'una cèl·lula d'Al-Qaida al Magrib Islàmic (AQMI). Ho explica Mustafà Xafi, el mediador encarregat de negociar l'alliberament dels ostatges espanyols segrestats el 29 de novembre passat a Mauritània, que també ocupava una plaça en aquell helicòpter, juntament amb un coronel de l'Exèrcit malià i un alt comandament militar de Burkina Faso. «Així que Vilalta i Pascual es van veure sobrevolant el territori d'Al-Qaida, van respirar fondo i van fer una botifarra -rememora Mustafà Chafi-.
Vilalta i Pascual (al vehicle), amb Xafi i un dels terroristes. <BR/>
Informació publicada en la página 16 de la secció de Política de l'edició impresa del dia 29 de agost de 2010 VEURE ARXIU (.PDF)
Per ells va ser una manera de dir que el malson s'havia acabat».
Va ser un desenllaç feliç després d'unes setmanes de gran incertesa. I molta por. Un mes abans, el 22 de juliol, una ofensiva militar franco-mauritana contra el bastió d'AQMI per intentar alliberar l'ostatge francès Michel Germaneau havia acabat en un bany de sang. Set terroristes van morir en l'enfrontament i Germaneau va ser degollat pels seus captors. El pessimisme va envair Xafi, que va pensar que tots els seus esforços per aconseguir la posada en llibertat de Vilalta i Pascual se n'anaven en orris. «Sincerament, en aquell moment, els vaig donar per
morts -confessa el negociador-. I el mateix dia vam decidir posar en pràctica una audaç estratègia».
LA VIA DE LA NEGOCIACIÓ / Xafi va organitzar ràpidament el seu penúltim viatge al santuari d'AQMI amb l'objectiu de parlar cara a cara amb l'algerià Mokhtar Belmokhtar, àlies el Borni, el cap de la cèl·lula terrorista que mantenia captius els voluntaris catalans. «Li vaig repetir una vegada i una altra que el Govern espanyol havia apostat des del començament pel diàleg i no per la confrontació. Va ser difícil, però el vaig acabar convencent». Un factor important en el procés de persuasió va ser la decisió de la justícia mauritana d'excarcerar i traslladar a Mali el mercenari Omar Sahrauí, condemnat a 12 d'anys de presó per la seva participació en l'assalt a la caravana solidària on viatjaven Vilalta, Pascual i la seva companya Alicia Gámez.
Una vegada lligats tots els caps, es va produir l'alliberament. En aquesta ocasió, va ser el mateix Belmokhtar qui es va encarregar d'escortar els ostatges per entregar-los. També el trasllat de Xafi fins al punt acordat va ser diferent de les seves expedicions anteriors; per començar, no anava sol, sinó que l'acompanyaven un oficial militar de Mali, un altre de Burkina Faso i l'esmentat Omar Sahraui, i no es va desplaçar en cotxe (un viatge difícil que l'obligava a travessar el riu Níger a bord d'una piragua), sinó que va disposar d'un
helicòpter.
L'EMOTIVA TROBADA / La comitiva va aterrar al lloc previst i va ser rebuda per Belkmokhtar. El Borni va ordenar als seus homes que anessin a buscar Pascual i Vilalta al refugi. Tot i que van passar unes hores fins que finalment van aparèixer els ostatges, escortats per una desena de terroristes vestits amb robes militars i armats amb fusells kalaixnikov.
Després d'una breu «cerimònia oficial» d'intercanvi de presos, els dos voluntaris es van llançar sobre Xafi, que ja havia visitat els ostatges en una ocasió anterior, quan la vida de Pascual corria perill a causa d'un problema cardíac. «Em van fer més petons i abraçades que la meva mare -explica el mediador, encara molt emocionat-. I jo els deia: '¿Ho veieu? ¡Sou homes lliures, tal com us vaig prometre!'».
No van ser les úniques abraçades que es van repartir. Els cooperants també es van acomiadar amb mostres d'afecte dels terroristes amb qui havien passat nou mesos. «Perdoneu-nos, perdoneu-nos -repetien els homes d'Al-Qaida al Magrib Islàmic-, però heu d'entendre que aquesta és la nostra lluita».
Xafi també va informar Vilalta i Pascual de la recent victòria de la selecció espanyola de futbol al Mundial de Sud-àfrica. «Això [l'alliberament] és la vostra segona Copa del Món», els va dir. A continuació, el mediador i Belmokhtar es van asseure cara a cara sobre la sorra del desert per ultimar les negociacions. Xafi es nega a parlar del pagament d'un rescat (segons assenyalen algunes fonts, la xifra pagada als terroristes s'acosta als set milions d'euros) i explica que el Borni va insistir en la necessitat de mantenir la fustigació als països occidentals mentre aquests «segueixin oprimint els musulmans i els febles».
Poc després, els mediadors i els cooperants van abandonar el lloc i Vilalta i Pascual van posar fi al seu llarg malson amb una botifarra. Van fer una escala a Gorom-Gorom, al nord-est de Burkina Faso, i allà, en un hotel de la localitat, els dos catalans finalment es van poder dutxar, afaitar i canviar de roba. També van poder menjar una mica de fruita abans de sortir cap a Ouagadougou, la capital del país, on l'helicòpter va aterrar només a 100 metres de la porta principal de la residència del president, Blaise Compaoré. Familiars dels ja exostatges i membres del Govern espanyol s'esperaven en un estat d'ànim que oscil·lava entre l'alegria desbordant i la inquietud. A l'arribada de la comitiva, una immensa emoció ho va envair tot.
«Ara només espero que l'Albert, el Roque i l'Alicia puguin oblidar tot el que han passat aquests mesos i disfrutin amb les seves famílies», explica Xafi, que també expressa un últim desig: «Les caravanes solidàries no s'han d'acabar. Això seria com donar la victòria als terroristes d'AQMI».
El més llegit
25/05/2012 Societat
26/05/2012 Barça
25/05/2012 Barça
El més comentat
El més valorat
El més enviat
 |
 |
 |
 |
 |
