elPeriódico.com

Patxi López va travar al seu dia un discurs efectiu que el va ajudar a arribar al poder a Euskadi: situar els socialistes a la mateixa distància dels «separatistes» que dels «separadors». José Montilla, convençut que la crisi econòmica no evitarà que la qüestió identitària marqui la campanya electoral que s'acosta a Catalunya, vol imitar el seu homòleg basc. Amb aquests mateixos termes va definir ahir el president de la Generalitat els qui, a un costat, defensen la ruptura amb Espanya, i els qui, des de l'altre, contribueixen amb les seves accions i el seu discurs a alimentar els independentistes. ¿Qui queda al mig? Només el PSC, segons un Montilla llançat a pescar el vot del catalanisme moderat.

D'esquerra a dreta, el conseller Joaquim Nadal, el president José Montilla i el senador socialista Lluís Maria de Puig, ahir a Vilopriu. JOAN CASTRO / CAF

Edició Impresa

Versió en .PDF

Informació publicada en la página 18 de la secció de Política de l'edició impresa del dia 27 de agost de 2010 VEURE ARXIU (.PDF)

El vot que connecti amb aquesta ala netament catalanista del partit que ahir va sortir satisfeta del seu conclave anual a Vilopriu (Baix Empordà). Els consellers Antoni Castells, Joaquim Nadal, Montserrat Tura, Marina Geli i Mar Serna van escoltar com el seu líder, sense embuts, va reconèixer que la sentència del Tribunal Constitucional (TC) sobre l'Estatut ha deixat Catalunya al caire de l'abisme. «La corda es pot trencar», va advertir el president al parlar de la relació Catalunya-Espanya. Per ell, aquesta corda està tensa i comença a esfilagarsar-se, producte de les estirades que rep dels dos extrems. CiU i ERC, amb el seu secessionisme més o menys dissimulat. El PP i el TC, amb els seus recursos i sentències. I també el PSOE, els camarades federals que no acaben de creure's la Carta catalana.

Montilla va dedicar una llarga crítica al PSOE pel seu «insuficient compromís» amb l'autogovern català, una inacció que, va assenyalar, ha deixat sense alternativa la veu dels radicalismes. Sense entrar en detalls, va avisar el partit de José Luis Rodríguez Zapatero que, perquè Catalunya pugui creure's el seu federalisme, aquest model d'Estat haurà de ser alguna cosa més que una proposta. Haurà d'haver-hi un «compromís». I si es mostren ronsejaires, Montilla va animar a pressionar, a ser «més exigents» amb el PSOE. ¿Com? De moment, només va esmentar la necessitat d'una reforma de la Constitució que hi faci cabre la Carta autonòmica.

MISSATGE SERÈ / Però l'estratègia del PSC combina el problema amb la solució. Si la corda pot trencar-se i no hi ha costats per on estirar, el revulsiu és restar força als interessats en la desunió. «Hem d'aconseguir que el discurs serè s'imposi a la cridòria», va afirmar el líder socialista, conscient que l'examen de les eleccions catalanes es complicarà si la pugna sobiranista s'accentua en excés.

Com a resposta, Montilla vol colar-se pel forat central que deixen els extrems. Ara no es tracta d'atiar l'espantall de la dreta -molt efectiu per al PSC en tantes ocasions-, sinó d'explorar el filó de la por a l'independentisme, a la falta de concòrdia amb Espanya, subratllant que la ruptura «fracturaria» la societat i desfaria la trama d'afectes que els catalans han teixit amb la resta dels pobles d'Espanya. Com a contraposició, el cap del Govern va proposar un exercici de sutura, de «cosir» els estripalls que ha deixat el Tribunal Constitucional.

Aquesta entesa, va alertar, ningú més la defensarà: «Som l'únic projecte viable per mantenir la concòrdia amb Espanya». Socialisme o caos, va estar a punt de dir el president, gairebé en el paper de Rosa Luxemburg. Per marcar el territori, a Montilla no li va importar evidenciar que de poc ha servit la manifestació del 10 de juliol passat en resposta a la sentència del TC, que va qualificar de «miratges unitaris d'una tarda d'efervescència».

'TARGET' DEFINIT / El target dels socialistes catalans està molt ben definit, i Montilla va fer l'enumeració: els indecisos, els abstencionistes, els moderats, els joves, els progressistes i els catalanistes proclius a l'entesa amb Espanya. Un representant d'aquests últims, Castells, va optar ahir pel silenci. Els dos últims anys havia agafat el micròfon per reprendre el PSOE, pel finançament i per l'Estatut. Aquesta vegada va considerar que ja estava tot dit. I va callar.