elPeriódico.com

David Miró Periodista

L' estiu polític català ha deixat rere seu alguns fenòmens caniculars que convé analitzar amb vista a la tardor electoral que s'acosta. La primera cosa que crida l'atenció és que durant el mes d'agost CiU s'ha mostrat molt més activa que qualsevol dels socis del tripartit, que de fet ja actuen cadascú pel seu costat amb cops de colze i travetes més que visibles. Un podia haver esperat unes vacances amb el Govern en ple mobilit-zat i una oposició més tranquil·la i confiada en el seu avantatge demoscòpic. Però no ha estat així. La coalició nacionalista es veu obligada a tirar cada dia llenya al foc per evitar la distensió del seu electorat, la seva maquinària funciona a moltes revolucions des de fa mesos amb un evident perill de reescalfament i ni tan sols les altes temperatures han servit per relaxar el ritme. Al contrari, el candidat socialista continua amb la seva campanya entre presidencialista i zen, que sorprèn per la sobrietat amb què camina cap a un precipici que tots veuen menys ell, fins al punt que un té la temptació de pensar que compta amb alguna arma secreta o un superpoder amagat que es guarda per a l'últim minut.

Edició Impresa

Versió en .PDF

Informació publicada en la página 18 de la secció de Política de l'edició impresa del dia 27 de agost de 2010 VEURE ARXIU (.PDF)

Encara que és veritat que en els últims dies el PSC s'ha retrobat amb una cosa que havia perdut: relat. En realitat és més aviat un contrarelat, una campanya dissenyada des de l'acceptació que CiU va al capdavant (autoenganyar-se no serveix de res a aquestes altures) i que és necessari revertir el seu missatge de canvi, una cosa semblant a aplicar una clau de judo per fer caure el contrari amb el seu propi impuls. Una idea molt pròpia de la factoria de José Zaragoza.

Però sens dubte la grossa se l'hauria d'emportar el cervell que ha aconseguit que tothom cregui que l'independentisme està a punt d'arribar al Parlament després de 30 anys de democràcia. En efecte, després d'ocupar portades i telediaris de tot Espanya per les seves proclames independentistes i el seu suposat excés de protagonisme, ara ERC apareix difuminada, desdibuixada, com si mai no hagués estat real, i sembla que només pot renéixer de la mà de Joan Carretero i Joan Laporta. Fer desaparèixer, com Houdini, un partit amb 80 anys d'història és una cosa que ni Stalin va somiar quan va pretendre reescriure la història del comunisme soviètic i va esborrar Trotsky de les fotos. El surrealisme arriba a l'extrem que algun dels seus membres vol sotmetre a votació una aliança amb algú que se'n va anar del partit per voluntat pròpia i amb un personatge humiliat a les eleccions del Barça. Freud es fregaria les mans al carrer de Calàbria.

Amb tot, els membres de l'encara no extint tripartit han aconseguit el miracle de continuar junts en el Govern uns mesos sense que a ningú li passi ja pel cap que es pugui reeditar l'aliança d'esquerres. I això sí que té mèrit i és un èxit.