elPeriódico.com

La retallada de l'Estatut a mans del Tribunal Constitucional va fer sortir Catalunya al carrer, però també ha esmicolat qualsevol esperança d'una unitat política en favor de l'autogovern català i ha fracturat el tripartit.

A la seu de CDC El candidat de CiU a la presidència de la Generalitat, Artur Mas, dijous. JULIO CARBÓ

Canvi d'estratègiaEl líder convergent sosté que la sentència del TC fa necessari un gir en les relacions entre Catalunya i Espanya. JULIO CARBÓ

Més informació

• Tags: Política, Estatut

Edició Impresa

Versió en .PDF

Informació publicada en la página 18 de la secció de Política de l'edició impresa del dia 25 de juliol de 2010 VEURE ARXIU (.PDF)

PACTES A MADRID: «Tret que acceptin donar-nos el concert, s¿ha acabat allò de recolzar l¿Executiu a canvi de més autogovern»

–¿I ara què?

–Ara, lema i canvi. El lema del 10-J, Som una nació, nosaltres decidim, ha de presidir el nou camí. I canvi, perquè si seguim com fins ara, Catalunya se'n va contra les roques. I no ens convé en absolut, a cap dels catalans.

–Al defensar el dret a decidir, l'autodeterminació en suma, trenca amb la línia autonomista de l'etapa de govern de CiU. ¿A què respon aquest gir estratègic?

–Durant 30 anys vam apostar per l'autogovern català dins d'una Constitució interpretada flexiblement, i va donar fruits. Ara la sentència del Constitucional ens diu que aquell camí no té futur. Com que no seguirem en un camí sense futur i és una utopia que el PSOE i el PP pactin finalment una reforma constitucional que aculli Catalunya en una Espanya plurinacional, només ens queda el camí del dret a decidir. Ara bé, això requereix una transició. El que anomeno la transició catalana.

–¿Quines escales i límits té el dret a decidir?

–Límit, d'entrada, cap. El límit màxim seria que Catalunya tingués un Estat propi. Una altra cosa és que s'hi pugui arribar o no, perquè això depèn de com evolucioni la societat catalana.

–Objectiu, ¿la independència?

–No és l'únic horitzó possible. És una opció, però no pas l'única. En l'última fase del dret a decidir, l'horitzó pot ser tenir un estat propi, però no s'hi arribarà ni fàcilment ni ràpidament. En tot cas, seria absolutament necessari un grau d'entesa entre els estats català i espanyol. Per exemple, mitjançant una federació d'estats. L'exercici del dret a decidir requereix dues coses: no fracturar la societat catalana, que no hi hagi grans tensions internes, i saber que un procés d'aquestes característiques sempre pot comportar una tensió amb Espanya. El país ha d'estar preparat per suportar aquesta tensió.

–Amb Espanya, i amb Europa...

–No hem de pensar en una Catalunya tancada en si mateixa. Serà més fàcil per a Catalunya exercir el dret a decidir dins d'una Europa federal de veritat, equivalent als Estats Units d'Amèrica. No sé si arribarà en 10 anys o en 20, però si Europa no arriba a aquest estadi, no comptarà gens al món.

–I la primera escala del trajecte, a parer seu, ha de ser el concert.

–Sí, administrar els nostres propis recursos, com en el concert dels bascos o el conveni dels navarresos, encara que no l'anomenem així. L'avantatge és que en aquest punt no fracturarem la societat catalana.

–Però una consulta sobre el concert exigiria l'autorització prèvia de l'Estat, una cosa inversemblant.

–Hi ha dos mecanismes possibles: o una consulta popular que no sigui via referèndum, cosa que ens obligarà a canviar la llei catalana en vigor, o a través d'unes eleccions. Si un partit porta al seu programa aquesta demanda de manera molt explícita i obté la majoria absoluta, significa que la gent aposta clarament per això.

–Això, o tornar a l'esquema clàssic de CiU: suport al Govern central a canvi de més autogovern.

–Potser puntualment, però no com a norma general. En el passat va ser norma general de CiU; ara ha de ser l'excepció. Si un govern espanyol, del color que sigui, ens accepta un plantejament de fons com el concert, el pacte fiscal, es podria replantejar un escenari com aquest.

–¿Com va llegir la protesta del 10-J?

–Allà s'hi van barrejar tres sentiments: la frustració pel baix nivell de la política catalana; el cabreig per com ens tracten els poders de l'Estat i, a la vegada, hi vaig percebre il·lusió, el projecte d'un país que mira al futur. El problema és que no se'ns accepta tal com som. Ens volen calladets, domesticats, productius i folklòrics, però no gaire identitaris. Molta gent ho ha percebut amb la sentència sobre l'Estatut, en què hi ha un cert acarnissament amb el que representa Catalunya, una humiliació que recorda les pitjors expressions d'Aznar. Per això, encara que l'Estatut no hagi valgut gaire la pena des del punt de vista de l'autogovern, sí que ha servit perquè obrim els ulls.

–«No ens accepten tal com som». ¿I com som? ¿Com els que es van manifestar el 10-J o com els que van celebrar el triomf de la Roja a la plaça d'Espanya?

–Som un país molt divers i heterogeni, però una gran majoria sent Catalunya com a nació. Cosa que no està renyida per a molta d'aquesta gent amb una possible pertinença a un àmbit espanyol.

–Després de la retallada de l'Estatut, la unitat catalana, en cas que existís, a penes va durar uns quants dies: es va forjar un divendres al Parlament i es va trencar el dimarts següent al Congrés.

–La unitat catalana és més un desig que no pas una realitat, desgraciadament. Però no és acceptable dir que els partits catalans van fer el ridícul a Madrid: si quan un partit català falla la culpa és de tots, llavors no tenim defensa possible. Al Parlament, CiU va abaixar el llistó moltíssim al recolzar la proposta del president Montilla, perquè hi hagués certa unitat i no féssim el ridícul com a país. En termes castellers, no podia ser que el 10-J la gent fes pinya al carrer i que els polítics fessin llenya al Parlament. Però el PSC es va carregar aquella unitat de mínims a Madrid, li van tremolar les cames perquè no volia fer enfadar el PSOE. Han fet un gran mal a Catalunya, perquè han tocat la línia de la dignitat. Li diré una cosa que no se sap: al Congrés, la tarda anterior a aquella votació, vam oferir als socialistes catalans retirar la nostra resolució, sencera, i votar només el text del Parlament. I ens van dir que no.

–¿Va apreciar algun avanç en la reu-

nió entre Zapatero i Montilla?

–Va ser una posada en escena amb vista a les eleccions de la tardor, sense cap mena d'acord significatiu. I, coneixent Zapatero, encara que prometés alguna cosa tampoc ens el creuríem.

–¿CiU no recolzarà més Zapatero a Madrid sota cap concepte?

–No recolzarem els pressupostos per al 2011. Ajudarem Zapatero a passar aquests mesos, fins al desembre, perquè faci els deures que li han posat des de fora, però no li donarem oxigen perquè esgoti la legislatura. No podrem arribar fins al 2012, perquè la seva falta de credibilitat és total i absoluta. A partir d'aquí, que Zapatero pensi en la possibilitat d'anar-se'n o de convocar eleccions.

–Encara la campanya catalana advocant per un «govern fort». ¿Renuncia a qualsevol aliança?

–Si no és un govern monocolor no serà un govern fort. En funció del resultat electoral, pot ser que no tinguem més remei que fer una coalició, però no serà un poti-poti com el tripartit.

–Per governar en solitari, ¿a quin resultat aspira?

–Governaré en solitari si CiU obté més diputats que la suma del tripartit. Aquesta és la condició.

–¿Quina és la seva recepta econòmica, en una etapa de recursos escassos?

–La primera cosa és tenir el govern dels millors, sobretot en l'àrea econòmica. Que dirigeixi l'equip econòmic gent de primeríssima fila, referents del món empresarial que donin confiança i credibilitat al teixit econòmic i productiu. La segona cosa serà crear un govern business friendly, amic de l'activitat econòmica, no com l'actual. Tercer, ajudar les empreses, petites i mitjanes, a tenir més crèdit. Quart, liderar des de la Generalitat la política econòmica estatal. Cinquè, no apujar impostos mentre duri la crisi. Sisè, un programa ambiciós de formació professional. Setè, foment de la innovació empresarial i de la recerca a les universitats. Vuitè, més recursos per a infraestructures. Novè, confiar molt més en la iniciativa privada i en la iniciativa de la societat civil per fer coses molt diverses: des d'infraestructures fins a escoles, passant per hospitals, centres d'atenció primària i fins i tot la prestació de serveis socials. I desè, ajudar a situar Catalunya en el món, també des del punt de vista econòmic. Algunes d'aquestes coses requereixen recursos, però no totes. En tot cas, hem de plantejar correctament i amb èxit el tema del concert econòmic. ¿Per què Euskadi i Navarra han capejat la crisi millor que nosaltres? Perquè tenen més recursos.

–La Fundació Trias Fargas, lligada a Convergència, va acceptar mesos enrere tornar al Palau de la Música l'import dels convenis que va firmar amb Fèlix Millet. Però les sospites d'un possible finançament irregular de CDC s'amplien: nous documents del Palau apunten al repartiment de comissions per obres públiques entre Millet i el seu partit...

–Jo m'he de fiar més del que em diuen les persones de confiança del meu partit que de les anotacions que van fer Millet o [Jordi] Montull, que ja han reconegut que actuaven irregularment. Al marge de la comissió d'investigació del Parlament, una xarlotada muntada pel tripartit que s'ha acabat girant en contra seu amb el cas de l'hotel del Palau, aquí hi ha un procediment judicial obert que tindrà unes conseqüències i un ritme. Vull deixar molt clar que Convergència prestarà la màxima col·laboració en el procés judicial. Igual que vam tornar els diners al saber que Millet no tenia poders per firmar els convenis amb la Trias Fargas, ara dic que jo no vull ni un euro del Palau de la Música, en les condicions en què s'ha gestionat. ¡Ni un euro!

–Insisteixo, les proves van més enllà: indiquen el cobrament de comissions per obres públiques de l'etapa de CiU. ¿Posa la mà al foc pel finançament del seu partit?

–Estic convençut que les adjudicacions que va fer la Generalitat en aquella època, incloses les de Ferrovial, eren netes, transparents i ben fetes. I si no, que es demostri el contrari.