Quan José Luis Rodríguez Zapatero rebi avui José Montilla a la Moncloa farà exactament 10 anys que a Madrid es va donar el tret de sortida al 35è congrés del PSOE, el que va donar al polític lleonès la secretaria general del partit per un escàs marge davant José Bono. Així, fa 10 anys un desconegut Zapatero donava els seus últims retocs al discurs amb què l'endemà pretenia seduir una majoria dels delegats. Per fer-ho, comptava amb diversos ingredients i missatges: renovació, optimisme, joventut, feminisme, modernitat i... un nou discurs territorial, d'un federalisme no simplement nominatiu, en la mateixa direcció del que preconitzava una estrella refulgent del socialisme espanyol com Pasqual Maragall, que acabava de derrotar en vots el mateix Jordi Pujol. Era un bon recurs per captar els vots dels que temien el ranci nacionalisme espanyol de Bono.
La proclamació 8 José Bono reconeix la victòria de Rodríguez Zapatero al 35è congrés del PSOE. ARXIU / DAVID CASTRO
Informació publicada en la página 14 de la secció de Política de l'edició impresa del dia 21 de juliol de 2010 VEURE ARXIU (.PDF)
Una Espanya diferent
La frase concreta amb què Zapatero aspirava a convèncer els socialistes catalans, que enviaven 76 delegats, i d'altres de «perifèrics» va ser la següent: «Vull una Espanya federal i un Estat plural que garanteixi la personalitat de les seves regions, les seves nacionalitats i les seves nacions». El fet de distingir entre «nacionalitats i nacions» va ser interpretat com un missatge a favor de l'Espanya plurinacional (així ho va fer, per exemple, Xavier Trias, de CiU), en contra de l'Espanya única del PP. Finalment algú plantava cara i proposava una Espanya diferent, plural, com es va definir a partir d'aquell moment. Als federalistes se'ls va il·luminar
la cara.
¿D'on va treure Zapatero aquesta doctrina? L'exdiputat socialista i membre primigeni del grup que va consagrar l'actual president del Govern, Germà Bel, ho té clar: «Zapatero admirava molt Maragall, que en aquell moment era el súmmum de la modernitat». Pasqual i el seu germà Ernest van aplaudir d'allò més un discurs històric que va decantar la balança. «La seva intervenció ens va sonar molt bé», recorda Miquel Iceta. L'aliança estratègica entre el PSC, una part del socialisme andalús i el sector guerrista va tancar la porta a Bono per només nou vots de diferència, 414 a 405.
Des d'aleshores ha plogut molt, però la coincidència ha volgut situar Zapatero i Montilla, 10 anys després i tots dos en els respectius governs d'Espanya i Catalunya, davant la crua realitat d'un Tribunal Constitucional (TC) que no admet més nació que l'espanyola i rebaixa les aspiracions catalanes d'autogovern. D'alguna manera, el PSC necessita cobrar un vell deute, el del seu suport fa 10 anys, perquè d'això depèn la supervivència del seu projecte polític. El seu diagnòstic és molt sever. Iceta ho expressa així: «La sentència del TC sobre l'Estatut és un clar exponent d'una certa regressió política que s'ha viscut aquests anys».
Avui Montilla intentarà convèncer Zapatero precisament d'això, del fet que igual que fa 10 anys, és necessari un gest, o un conjunt de gestos, que facin visible que la concepció d'Espanya de l'esquerra, la perspectiva federal, és alguna cosa més que paraules. I que no es pot perdre aquesta batalla sense posar en risc l'adhesió dels catalans al projecte comú. O federalisme o secessió, aquesta és
la qüestió.
El més llegit
25/05/2012 Societat
26/05/2012 Barça
25/05/2012 Barça
El més comentat
El més valorat
El més enviat
 |
 |
 |
 |
 |
