elPeriódico.com

La Política, així amb majúscula, hauria de tenir molt d'acció dels poders públics per resoldre els problemes de la gent i una certa dosi, com més moderada millor, de litúrgia. Desbordats com estem tots per la crisi, amb les idees per terra, a rebuf de l'inexorable dictat dels mercats, als polítics a penes els queda marge per a l'acció i per escenificar una mica de litúrgia amb certa aparença de solemnitat.

Més informació

• Tags: Política, Estatut

Edició Impresa

Versió en .PDF

Informació publicada en la página 5 de la secció de Tema del día de l'edició impresa del dia 17 de juliol de 2010 VEURE ARXIU (.PDF)

Els estralls causats pel Constitucional amb la sentència de l'Estatut han deixat els partits catalans en aquesta incòmoda situació, mancats d'idees, com toca en aquests temps, i amb escàs marge per a la solemnitat litúrgica, que se suposa que exigia estar a l'altura de la manifestació pretesament unitària de dissabte passat. Perquè als centenars de milers de persones que van desfilar pel passeig de Gràcia i els voltants els unia una sola cosa, el rebuig al cop de porta dels magistrats del Constitucional, en el fons i en la forma, a un text que ni de bon tros compartien tots els que van sortir al carrer. Més enllà d'aquesta santa indignació, cadascú va treure a passejar les seves legítimes aspiracions, encara que l'independentisme, més vociferant i motivat, fes triomfar les seves consignes i banderes.

Navegar sobre l'onada sobiranista a Catalunya sense trencar la fràgil vaixella que el PSC comparteix amb el PSOE a les Espanyes està sent tot un repte per a Montilla, entestat a aconseguir que la història el consideri un digne hereu ¿més o menys breu¿ dels seus santificats antecessors. Doncs bé, quan ja ningú donava un euro per una resolució unitària d'uns polítics gairebé tan desprestigiats com els magistrats del Constitucional, Montilla, Mas i companyia, fent cadascú de la seva necessitat virtut, han sabut treure un conill del barret de copa, que no compromet a res però que els salva la cara a tots tres mesos abans de la cita electoral.

De segur que molts dels que van sortir al carrer fa una setmana consideraran que el que ahir es va aprovar al Parlament no està a l'altura de les circumstàncies, però seria bo reflexionar que la Catalunya real, considerada en tot el seu conjunt, i no només en la part de la foto que cadascú prefereixi veure, és molt més complexa del que reflecteix una satisfeta mirada sobre el passeig de Gràcia.

Per als que s'entestin a veure el got mig buit o totalment buit, no està de més recordar que la resolució d'ahir, en què es ratifica l'adhesió al preàmbul de l'Estatut, va ser votada per més diputats catalans que quan va sortir de les Corts, el març del 2006, i que dimarts que ve, quan el Congrés voti les resolucions del debat sobre l'estat de la nació, 144 espanyols no catalans ni nacionalistes (ses senyories militants del PSOE) faran sentir la seva veu per constatar el «malestar» creat a Catalunya per la sentència del Constitucional i demanar «una forta acció política per preservar l'anhel d'autogovern dels catalans en el marc d'una Espanya plural».

Segur que no són gaires, però semblen gairebé una multitud si els comparem amb el clamorós silenci amb què aquesta Espanya plural, que se suposa que existeix, ha assistit als sis llargs anys de lapidació de l'Estatut a compte de la sempiterna Espanya de la caverna.