elPeriódico.com

La clamorosa resposta dels catalans a la sentència del Tribunal Constitucional (TC), que invalida 14 articles de l'Estatut i en reinterpreta 27 més, va ser ahir de tanta magnitud que va desbordar no només les previsions d'assistència més optimistes, sinó també el mateix plantejament de la marxa. Els ciutadans van assumir el protagonisme i van dir alt i clar que consideren inacceptable el pronunciament de l'alt tribunal. En molt poques ocasions, l'ús del qualificatiu històric no resulta abusiu. Aquesta n'és una.

Més d'un milió de persones es manifiesten en contra de la retallada de l'Estatut. elperiodico.com

Més informació

• Una marxa amb petits incidents que no van entelar la jornada
• Una nació en set hores

• Tags: Política, Estatut

Edició Impresa

Versió en .PDF

Informació publicada en la página 2 de la secció de Tema del día de l'edició impresa del dia 11 de juliol de 2010 VEURE ARXIU (.PDF)

Després de tantes i tan intricades negociacions per arribar a un acord sobre el disseny de la capçalera de l'acte, els assistents -més d'1.100.000 persones, segons la Guàrdia Urbana; més d'1.500.000, segons Òmnium Cultural- es van rebel·lar de forma espontània i involuntària contra els partits polítics, les institucions i les entitats organitzadores, i van ocupar la capçalera de la manifestació. Ho van fer, això sí, forçats pel col·lapse generat en l'accés als carrers del centre de Barcelona per on va transcórrer la protesta, que va obligar la gentada a pujar pel passeig de Gràcia fins a quedar situada davant de la capçalera oficial. Incapaç d'avançar al ritme previst, aquesta va acabar dissolent-se abans d'arribar al punt de destinació, a la plaça de Tetuan.

Quan aquesta imprevista capçalera popular va acabar de desfilar, moltes persones encara no havien pogut fer ni un sol pas a la confluència del passeig de Gràcia i la Diagonal, punt de partida de l'acte, i per això van optar per ocupar els carrers adjacents. Sobre la marea humana, un mantell de senyeres i estelades, amb predomini de les banderes independentistes i el seu consegüent crit com a protagonista: «Independència». No obstant, ampliant el

zoom de la fotografia, la composició de la protesta va ser molt més transversal. Va sortir al carrer gent de totes les generacions. Molts dels que van ser a la manifestació del 1977, però també molts que van néixer en democràcia. Els més joves, al davant, van animar l'acte amb consignes. Els més grans i un gran nombre de parelles de mitjana edat amb nens petits van marxar a la part final, en un ambient molt més tranquil.

INTENSA CALOR / Les prediccions meteorològiques es van complir i un sol de justícia va caure durant tot el recorregut, sense que això torbés els ànims dels assistents. Amb puntualitat britànica, a les sis de la tarda, els presidents i expresidents que havien de guiar la marxa es van col·locar davant de la gran senyera preparada per a l'ocasió. El president, José Montilla; els seus antecessors, Jordi Pujol i Pasqual Maragall; el president del Parlament, Ernest Benach, i els seus predecessors Joan Rigol i Heribert Barrera es van situar davant de la pancarta d'Òmnium, que aguantaven els dirigents de tots els partits catalans, tret del PPC i Ciutadans.

Una prova que el protagonisme se'l van endur els ciutadans anònims va ser el viacrucis que van haver de suportar les màximes autoritats, que no van avançar ni un sol mil·límetre fins mitja hora després de les sis -la capçalera estava a l'altura del carrer d'Aragó-. Els precs per megafonia de l'organització perquè la gentada deixés lliure el centre del passeig van ser en va i van topar sempre amb fortes esbroncades i un crit molt significatiu dedicat als polítics: «¡El poble és la capçalera!».

Als laterals del passeig de Gràcia es va coure el clamor de la manifestació, majoritàriament independentista. Més enllà de la desafecció entre els uns i els altres, ciutadans i polítics van coincidir en el denominador comú de la protesta, expressat alt i clar al llarg del quilòmetre i mig que separava el cap i la cua de la manifestació: Catalunya entén que el Tribunal Constitucional ha agredit el seu autogovern i que res serà com abans de la decisió.

La multitud transversal, cívica i coral va reclamar respecte per a allò que va votar el poble català i, a partir d'aquí, cadascú va reivindicar una reacció o altra: recuperar el que el Constitucional ha retallat, avançar amb claredat cap a una Espanya federal o, directament, trencar amb ella. En aquest últim comès, els partits independentistes van concebre des del principi l'acte com el punt de partida d'una campanya electoral decisiva per marcar territori. Van ser, amb diferència, els que van mobilitzar més gent. Però, després de lluir múscul, ara hauran d'atraure el vot d'aquest milió llarg de persones per demostrar que, com diuen, la ruptura amb Espanya és una aposta creixent entre els catalans. De moment, ahir, van aconseguir desbordar tota previsió.

SENSE FORMALITATS / No hi va haver protocol possible. Montilla va prescindir aviat de l'americana i va marxar fins al final en màniga curta. Maragall va fer el mateix. Pujol, Benach i Rigol van aguantar estoics, tot i que no més que Barrera, que als seus 93 anys va haver de marxar ajudat d'una crossa. El president va demanar aigua en més d'una ocasió davant la forta calor, alhora que no va deixar de sentir mai crits contra ell i el tripartit.

Uns minuts després de dos quarts de vuit, Òmnium va decidir accelerar el programa d'actes per intentar dispersar els manifestants, però li va sortir el tret per la culata. Mentre la immensa senyera seguia al passeig de Gràcia, els actors Lluís Soler i Txe Arana van començar a llegir els fragments del pseudomanifest elaborat pel comitè organitzador, que va desistir d'intentar pactar un missatge conjunt després de l'esperpent generat a compte del lema oficial i en va redactar un pel seu compte, amb un to independentista.
Els notes d'Els segadors, interpretat per l'Orfeó Català, tampoc van funcionar com a dispersor. La multitud col·lapsava la Gran Via i impedia que la capçalera oficial girés des del passeig de Gràcia. Els polítics, que havien sortit d'Aragó a les sis, van decidir dissoldre's a la Gran Via a les vuit en punt. Quatre carrers en dues hores. Els organitzadors no podien garantir la seguretat i, a gran velocitat, van plegar els 250 metres quadrats de senyera, que ja havia estat doblegada diverses vegades per intentar guanyar espai i avançar més ràpid. Les autoritats es van acomiadar i cadascú va buscar un forat per anar-se'n. Montilla, el més malparat, va ser custodiat entre insults, esbroncades i més consignes a favor de la independència.

FIGURES DE LA CULTURA / Fora de la política, les cares més conegudes que van desfilar entre la marea van ser el cantautor Lluís Llach; els escriptors Jaume Cabré i Isabel-Clara Simó; el filòsof Josep Maria Terricabras; el sociòleg i director de l'Institut d'Estudis Catalans, Salvador Giner; l'actor Toni Albà i la cantant Núria Feliu. Sense càrrec esportiu ni, per ara, polític, l'expresident de FC Barcelona, Joan Laporta, es va sumar a la festa. I és que, com sol succeir, l'esport es va colar entre tanta política. La tercera bandera més onejada després de la senyera i l'estelada va ser la d'Holanda, rival avui d'Espanya a la final del Mundial.