Joan Ollé
Periodista
Sí, tot i els versos de Gabriel Celaya («A solas soy alguien. / En la calle nadie. (...) En la calle, todos / me hacen más pequeño / y al sumarme a ellos / la suma da cero»), ahir vaig anar de mani de la mà de la meva companya i del meu fill; l'última vegada va ser per allò de l'Iraq i tant de bo que d'aquí a la pròxima passin molts, molts anys: no m'agrada corejar consignes a crits, siguin «Villa, Villa, Villa, Villa maravilla» o «Som una nació. Nosaltres decidim», perquè en el fons del fons acaben sent el mateix o molt semblants.
Informació publicada en la página 6 de la secció de Tema del día de l'edició impresa del dia 11 de juliol de 2010 VEURE ARXIU (.PDF)
I, molt probablement, vaig decidir anar a la mani per vanitat, per sortir als diaris i, mirant la multitud amb lupa, poder dir al meu fill: «Mira, aquest ets tu; som nosaltres, els teus». ¡Quin ridícul han fet els pares de la pàtria amb les seves agres discussions de si lema o bandera! ¿Per què no se li va ocórrer a ningú, ja que celebrem l'any de Joan Maragall, brodar en lletres negres sobre la quadribarrada un rotund Adéu, Espanya? Perquè, si hem de dir la veritat, s'estan passant mil pobles. I entre ells, pel forro dels collons, el nostre.
El més llegit
25/05/2012 Societat
26/05/2012 Barça
25/05/2012 Barça
El més comentat
El més valorat
El més enviat
 |
 |
 |
 |
 |
