elPeriódico.com

La llista de retrets que al llarg de la sentència sobre l'Estatut els magistrats del Tribunal Constitucional (TC) llancen als recurrents, és a dir, al PP, és llarga i variada, però sens dubte el més dolorós per a Federico Trillo i Soraya Sáenz de Santamaría, autors del recurs que passen per ser bons juristes, són les constants al·lusions de la decisió a la falta de rigor i la pobresa argumental de bona part de les impugnacions. Les expressions «imprecisa impugnació», «exigua argumentació» o «orfe del més mínim raonament acreditatiu» es van repetint al llarg del text com una espècie de venjança pòstuma del tribunal contra el PP.

Més informació

• El PSOE defensa la sentència i culpa el PP
• Rajoy intentarà acabar amb les sortides de to contra l'Estatut

• Tags: Política, Estatut

Edició Impresa

Versió en .PDF

Informació publicada en la página 24 de la secció de Política de l'edició impresa del dia 04 de juliol de 2010 VEURE ARXIU (.PDF)

En el fons, el TC observa que bona part dels articles recorreguts ho són tenint en compte una lectura injusta (com si l'Estatut fos una autèntica Constitució de Catalunya i no una norma de rang inferior) que fins i tot porta el PP a una impugnació «preventiva», és a dir, prejutjant les lleis que després hauran de desenvolupar els preceptes estatutaris. Un clar exemple és la dura resposta al recurs contra l'article que regula el Consell Audiovisual de Catalunya: «Els problemes de constitucionalitat que susciten els recurrents es derivarien, en el seu cas, del desenvolupament legal de la previsió estatutària, de manera que, en aquest punt, el recurs pot ser qualificat de preventiu». Fa la mateixa acusació en referència a l'article 115.2 o el 133.1. La garrotada és, doncs, notable en aquest punt.

ERRORS GARRAFALS / Més enllà d'aquesta mala fe evident dels recurrents, el tribunal es queixa diverses vegades que el PP ignora la seva pròpia jurisprudència o fins i tot impugna preceptes que són en els primers estatuts d'autonomia, inclòs el català de 1979. Així passa quan es recorre l'apartat 5 de l'article 218, que atribueix a la Generalitat la tutela financera sobre els governs locals, cosa que obliga el Tribunal Constitucional a recordar que «aquest apartat té un contingut similar al d'altres preceptes inclosos en alguns dels primers estatuts d'autonomia (com l'article 48.1 del de 1979) i no incorre en inconstitucionalitat». El súmmum per als magistrats és que no es justifiqui el recurs en «cap precepte constitucional», com passa en el capítol sobre les competències sobre religió. Un error garrafal que no cometria ni un estudiant de primer de carrera.

En altres ocasions, els magistrats assenyalen que el PP es basa en pures «reminiscències històriques» (respecte al nom del Consell de Garanties Estatutàries) o l'acusen directament de presentar un recurs més ideològic que jurídic, com, per exemple, quan es critica el capítol de règim local amb «generalitat i abstracció» i sense «una impugnació íntegra d'aquest». Aquí el tribunal mostra el seu malestar perquè entén que no és la instància per a aquest tipus de debats.

Més cruel resulta el text quan assenyala al PP que s'ha oblidat de recórrer l'article important. És el que passa amb el règim lingüístic quan diu que «sense prejudici de la generalitat i insuficient fonamentació del recurs en aquest extrem, no pot deixar d'assenyalar-se que el deure de disponibilitat lingüística [...] es declara en el primer incís de l'art. 34, no impugnat pels recurrents». Aquesta falta de rigor és una constant. El Tribunal Constitucional se sorprèn fins i tot que s'impugnin articles que, com el 96.4, «no pot ser més respectuós» amb la Constitució. El paroxisme arriba a l'extrem que, en el seu propi recurs, a vegades el PP aporta lectures conformes amb la Constitució, com en el 71.6 sobre l'administració de la Generalitat. El tribunal frega la mofa quan afirma que «ni tan sols aquesta interpretació conforme resulta necessària per desestimar la impugnació». La sentència es recrea a vegades a subratllar els errors del recurs i, sobretot, les seves incoherències polítiques, com quan, parlant del règim competencial, recorda que Catalunya «estatutàriament ha assumit competències en matèria de control i seguretat del trànsit, sense que aquesta assumpció hagi estat recorreguda pels recurrents». O sigui, que al PP se li veu el llautó.

CIUTADANS / Aquesta paranoia dels populars es nota especialment amb l'aparició de paraules que, per si mateixes, consideren sospitoses. Així, per exemple, el recurs nega que es pugui parlar de «ciutadans catalans» o «bilateralitat» o que es digui que la «Generalitat és Estat» o que pugui tenir «relacions internacionals». El Tribunal Constitucional apunta una vegada i una altra que aquestes expressions no es poden titllar d'inconstitucionals (es pot parlar de ciutadans catalans mentre no s'oposi aquesta ciutadania a l'espanyola, assenyala) i diu que «totes les comunitats realitzen activitats a l'exterior». El PP també s'oposa al fet que Catalunya pugui assumir competències, per exemple en immigració, o pugui realitzar informes no vinculants per a l'Estat en matèries que l'afecten. Per negar, fins i tot nega el dret de Catalunya a tenir un servei meteorològic propi.

Al marge de la qualitat del recurs, es percep clarament el seu caràcter ideològic, que aposta clarament no tan sols per frenar el procés autonòmic, sinó fins i tot per fer passos enrere. El que no se sap és com casa aquesta visió amb la clàusula Camps, per exemple, que permet a l'Estatut valencià assumir algunes competències d'altres estatuts com el català. És molt senzill. No casa de cap manera. Es tracta d'una altra incoherència.