El Periódico

El debat de la mobilitat a Barcelona

Salvador Giner

Salvador Giner

Sociòleg

La bicicleta amenaça

S'ha d'exigir als responsables públics la solució del trànsit de les dues rodes i dels patins

Diumenge, 27 de juliol del 2014

La humil bicicleta és una de les meravelles que ens van portar els déus de la revolució industrial. Cap altre mitjà de transport se li pot comparar. Amiga del medi ambient, no consumeix hidrocarburs, ni embruta l'aire, pesa poc i millora la salut. Que jo sàpiga només una vegada va fer odiós el seu nom en la història: va ser quan un ministre d'un govern conservador britànic va creure resoldre l'estancament econòmic del país recomanant als treballadors que pugessin a les bicis i anessin a buscar feina on n'hi hagués. La seva infame frase on your bike!, (¡a la vostra bici!) el va fer cèlebre a l'instant. Perquè la bicicleta gaudeix d'universal simpatia, de la qual cosa el ciclista que escriu aquest article se n'alegra enormement.

Precisament em mou, per promoure la defensa de l'útil, democràtic, elegant i sa velocípede, la preocupació per l'absurd mal ús que s'està donant a la bici. Per desgràcia, Barcelona mateixa és un dels pitjors llocs d'Europa a causa dels disbarats que genera la bicicleta transformada en horror de vianants i fins i tot en alarma d'automobilistes, per no posar-me tètric i entrar en l'assumpte dels accidents. Amb les millors intencions, un sagaç alcalde va proposar el seu ús universal i encara més, va crear un servei públic anomenat Bicing perquè tots els barcelonins l'usessin tranquil·lament. Si el tenen urbs com París, nos­altres no havíem de ser menys. Potser els nostres espavilats regidors no es van adonar que Barcelona és un pla inclinat, i que els usuaris de les bicis públiques les utilitzarien per baixar de Sarrià, o la Bonanova, però molt menys per tornar pujant des de la Barceloneta o la catedral. O que pensessin que ho resoldrien els camions que portessin bicis amunt i avall, i les tornessin a les parades de la part alta per reequilibrar la cosa. Amb les despeses addicionals, s'ha de suposar, per al contribuent. Això no és barat. A més a més, aviat van sorgir disfuncions: més d'una bicicleta municipal va aparèixer a Bulgària o Romania, per art d'encantament. Van anar a fer companyia a les franceses o alemanyes que arribaven pel mateix mètode del camió sense fronteres que tants béns transporta d'un costat a l'altre del nostre cada vegada més unit continent.

Una mica de contraban no ha parat mai un mercat, com saben els economistes menys doctes. El que sí que mereix més consideració, en canvi, és l'assumpte de les bicis per la vorera. No és un assumpte de poca importància. El que en anglès, amb la seva inimitable senzillesa, se'n diu off road cycling i off road biking, és una amenaça, un perill, un mareig i una molèstia constant per a la tranquil·litat de la gent pacífica que va d'un costat a l'altre al seu aire i sense molestar a ningú. També per als automobilistes, taxistes, motoristes i busos, com saben els seus conductors. Però aquests també provoquen disfuncions, així que aquí el conflicte només pot resoldre's amb mútua civilitat.

Algunes ciutats europees importants, en països de tradició molt permissiva -per exemple, Manchester-, s'han vist obligades a prohibir dràsticament qualsevol ús de la bicicleta fora de la calçada. La comoditat per al ciclista no pot comportar la incomoditat per al vianant. El que ha de fer un ajuntament és crear una xarxa de carrils per a bicis, i prohibir sortir-ne. Barcelona ja la té. Però en certs llocs les bicis s'han convertit en un infern.

Transitin vostès pels carrers del Bonsuccés i Elisabets, plens de transeünts, vianants i visitants en un dels barris més atractius: entre les bicis que, sigil·losament, ens passen fregant des del darrere i les que se'ns tiren a sobre pel davant, evitant amb més o menys habilitat la gent i l'estrèpit de patins que els fan la concurrència en velocitat i risc per als que van pel seu propi peu, no sembla que sigui el millor lloc per al repòs i la pau general.

Mentrestant l'ajuntament de la ciutat s'entreté amb assumptes més importants. Que ens diguin per favor quins són: que el senyor alcalde ens especifiqui clarament quina és la seva llista de prioritats. Ja serem comprensius. Ell ha de bregar amb la seva oposició, com mana la llei. Però no passa res greu si ens les explica i ens diu què farà amb les bicis incíviques. I hauria de fer el mateix la seva lleial ­oposició.

S'ha de protegir la bicicleta. Fomentar-la. Pacificar el trànsit automobilístic. Pensar en el benestar del vianant -¡nom espantós per a una persona que camina!- però s'ha d'exigir als servidors públics, que ens costen diners, la solució del trànsit de les dues rodes i de passada el dels patins. ¿Que és difícil? Ningú diu que no ho sigui. Però hi són per resoldre-ho. Si no poden, o no volen, que es dediquin a una altra cosa. Per exemple, a anar en bicicleta, això sí, com Déu ­mana.

El club quiere cuatro fichajes y se va a gastar 230 millones de euros