El Periódico

Peccata minuta

Joan Ollé

Director teatral

Vint-i-cinc

Els enginyers dels sentiments col·lectius han orquestrat, teixint una espessa teranyina entre les emissions de més audiència, una desproporcionada eufòria amb el gol de Tintín Koeman

Més articles de l'autor

entretots

Publica una carta del lector

¿Mami, ya no será mi cole?

Isabel Blanco

Contra l'incivisme al tren

Josep M. LostePortbou (Alt Empordà)

Participa

Divendres, 19 de maig del 2017 - 16:43 CEST

Sostinc entre els meus dits una moneda de 25 pessetes, Sevilla 92. 25 pesetas, decorada amb un ideal perfil de la Giralda, com si en aquell moment tot fos futur i concòrdia entre Espanya i moreria. A l’anvers, la silueta de Joan Carles I. ¿Se’n recorden? També aquell any la Reial Casa i Fàbrica Nacional de Moneda i Timbre va encunyar una moneda de cinc duros per metal·litzar els Jocs de Barcelona. ¡À la ville de Maragalllllll!
 

Jaime Gil de Biedma, il·lustrat botifler a qui aquests dies es recorda al Teatre Lliure de Gràcia, es va quedar escàs en la seva molt repetida frase «ara que de tot ja fa 20 anys», ja que els 20 anys de Gil i de Serrat no tenen prou entitat davant la contundència més gran d’unes bodes de plata (de les que caga la gata).
 

Un, que s’obstina a vigilar els mitjans de comunicació públics catalans –perquè els paga–, està al·lucinat davant les celebracions en què es basen i entreteixeixen els còmplices programes radiofònics i televisius de la nostra aldea. ¿Han advertit vostès com s’ha aplicat la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, àlies Corpo, a través dels seus tentacles, a considerar com una efemèride de primeríssim ordre que fa dues dècades i mitja unes tals Teresines apareguessin a la tele de Pujol, com si fossin la caixa negra de l’ànima catalana? Ara, ja extingit el ressò de les tietes pujolistes, i potser per cisar temps informatiu als més foscos successos de la nostra realitat, els nostres mitjans s’han inventat la hipercelebració a bombo i platerets amb folre i manilles d’un dels nostres màxims Episodis Nacionals: el decisiu gol de Tintín Koeman en la pròrroga de Wembley del 92 davant el Sampdoria de Gènova, equivocada ciutat natal del marí català Cristòfol Colom. Els enginyers dels sentiments col·lectius han orquestrat, teixint una espessa teranyina entre les emissions de més audiència, una desproporcionada eufòria induïda per avui, dissabte, com a antibiòtic preventiu d’una molt plausible derrota davant Cristiano i els seus. ¿Una segona remuntada, a la canària, en l’últim segon de la pròrroga? ¡Això ja seria la pera, la repera, l’hòstia, la drecera a la sobirania, al cel, a la glòria! Cruyff no ho entendria.

La dona de vermell

P.S: Disculpin si he començat per Sevilla i la seva Expo per desviar-me cap a Wembley: no aconsegueixo esborrar dels meus malsons la sevillaníssima Susana Díaz en el seu debat contra ella mateixa, la dona de vermell, mirant fermament a càmera, orgullosa de la seva condició de filla predilecta dels ERO. Tant de bo aquest estiu, quan recordem els Jocs de Barcelona –en què sembla que no es van desviar ni 25 pessetes– no siguin presidits per la nostàlgia, sinó com a model a recuperar.

Carles Aleñá, que tenía un año más de contrato, ha aceptado la oferta para quedarse en el Barcelona