El Periódico

Oriol Bartomeus

Oriol Bartomeus

Analista polític. Agenda Pública

Victòria lampedusiana

@{obartomeus}

Dilluns, 2 de juny del 2014 - 16:15 CEST

L’abdicació del rei Joan Carles no és un final sinó el principi. El rei és la peça que desfà el nus institucional que impedia la reforma d’un sistema que patia la “fatiga de materials” pròpia del pas del temps. L’abdicació, doncs, no és un fet aïllat sinó el començament d’una sèrie de canvis i reformes que cal entendre com un conjunt articular amb un objectiu: dotar Espanya d’una nova estabilitat, d’un consens renovat que pugui durar dècades. És una estratègia de reforma, com ho va ser la transició, que pretén per damunt de tot el manteniment dels equilibris de poder del règim actual. Un canvi lampedusià.

No és res nou. Des de fa uns anys l’elit espanyola es dividia en dos bàndols amb visions diferents sobre la crisi del règim. D’una banda, els tancredos, que entenien la crisi de confiança en les institucions (partits, governs, el mateix rei) com un fenomen passatger, lligat a la crisi econòmica i que, per tant, se solucionaria a mesura que les constants recuperessin la tendència positiva i s’afermés en l’imaginari col·lectiu l’idea de la recuperació econòmica.

A l’altre costat, els lampedusians, aquells que consideraven que les arrels de la falla del sistema eren profundes i que no obeïen només als efectes de la crisi, sinó que tenien a veure amb la ja esmentada “fatiga de materials” i al relleu generacional en la població espanyola, que havia portat els fills de la transició (els que no la van protagonitzar) a ser majoria.

Per a la facció lampedusiana calia evitar a tota costa l’empitjorament de la situació, avançant-se a la degradació del sistema amb la posada en marxa de reformes que permetessin una reconnexió entre institucions i ciutadans, i de passada (i això és l’important) el manteniment de l’Estat profund, és a dir dels equilibris de poders que han definit el statu quo a Espanya des d’abans de la transició.

La idea de l’elit lampedusiana era que si s’esperava a emprendre aquestes reformes inajornables, es veurien obligats a fer-ho en condicions més difícils, i no els seria tan senzill conservar la seva posició. Això evidentment topava de front amb l’idea tancredista que no calia fer res perquè la represa econòmica ho solucionaria tot.

La pugna entre una i altra facció de l’elit, portada amb la discreció que volen aquests temes tan importants, va acabar tombant de la part dels lampedusians de la manera més inesperada: en unes eleccions de segon (o tercer) ordre, les europees de fa una setmana. El 49% de vot per a les dues forces majoritàries han hagut d’encendre totes les alarmes, i han propiciat l’última, i sembla que definitiva, envestida dels lampedusianscontra l’immobilisme tancredista. Cal una reforma, i cal que la fem nosaltres, perquè si no ens la faran els altres.

El mecanisme s’ha posat en marxa per la part més important: abdicació del rei i entronització de Felip VI. Davant d’un canvi d’aquesta naturalesa, qui pot aguantar? La substitució del rei tindrà un efecte dominó sobre les resistències tancredistes en altres institucions. Temps al temps. El nou regnat vindrà de la mà d’una reforma constitucional, on les elits intentaran preservar els equilibris sota una nova façana de renovació i canvis. Els dos grans partits més els nacionalistes (atenció!) refaran un nou consenso, beneït pels poders principals (bancs, grans empreses) i trompetejat com una nova transició pels grans grups de mitjans (res de nou, alguns ja fa temps que s’hi dediquen).

Es tracta de reproduir l’esquema de democràcia elitista del 1975-78 per evitar un canvi de règim “descontrolat”. Es tocaran tots els temes: nova definició del mapa de poder territorial, amb inclusió d’alguna de les demandes dels catalans, revitalització del sistema polític (amb la introducció fins i tot del sistema electoral majoritari, que a l’hora que permet la relació directa entre elector i elegit, afavoreix –aquí hi ha la clau- el vot als partits grans), més transparència (gestos contra la corrupció i els corruptes, algun cap volarà com a peatge als nous temps), rejoveniment de la classe política (aquí el PSOE ha pres avantatge al PP, però aviat Soraya prendrà embranzida)...

Estigueu preparats pels focs artificials. Hi ha tot un programa de reformes a desplegar en els propers mesos per fer creïble el gran canvi... que ha d’assegurar que tot continuï igual.

No le asusta tener que ganarse la titularidad, pero tampoco quiere aburrirse en el banquillo