El Periódico

Venta entradas Los Secretos cabecera

Salvador Macip

Metge i investigador de la Universitat de Leicester.

El govern de la ignorància

Donald Trump ja ha delatat la seva incompetència científica al ressuscitar el mite que les vacunes poden causar autisme

El govern de la ignorància

AP / PABLO MARTINEZ MONSIVAIS

 

Divendres, 27 de gener del 2017 - 18:38 CET

La setmana passada el món va ser testimoni, amb una certa perplexitat, de l’arribada al poder de Donald Trump, el 45è president dels Estats Units. Dic perplexitat perquè poca gent creia que un egòlatra masclista, racista, arrogant, ignorant, mentider, groller, mal educat i sense cap mena de preparació política (tot això són fets fàcilment contrastables, no opinions meves) aconseguís el suport necessari per liderar el país més poderós del planeta. Però la democràcia, per disseny, no té cap protecció contra aquesta mena de girs inesperats del guió. Com que el que es vota és sobretot la façana del candidat, no el seu currículum, en moments especials com els que estem vivim ara no ens ha d’estranyar que els despatxos s’omplin de personatges curiosos amb la intenció de sacsejar el sistema des de dins.

Això és el que esperen que facin els qui els han triat, és clar, però també alguns dels qui més s’hi oposen. Per exemple, certs pensadors progressistes opinaven aquests dies que tenir Trump manant pot ser un revulsiu per, gràcies a l’efecte rebot, fer sortir el millor de cada persona. De moment el que ha aconseguit és omplir els carrers americans de pancartes que proclamen: «aquest no és el meu president». Si ens hi parem a pensar, és un eslògan molt antidemocràtic, ja que no qüestiona la validesa de la persona sinó del procediment per triar-la. Si això és una mostra del que Trump pot fer aflorar, no hi ha gaires motius per ser optimista.

Però no cal que ens entretinguem a predir si el seu mandat serà tan nefast com la seva personalitat anticipa perquè ja ens ha donat els primers avisos del camí que seguirà. Fan especialment por totes les polítiques que tenen alguna cosa a veure amb la ciència. Per exemple, Trump s’ha apressat a demostrar la seva incompetència ressuscitant un mite que les dades objectives havien enterrat feia anys: que les vacunes poden causar autisme. Només cal informar-se una mica per descobrir que aquesta falsedat i l’estafador que la va promoure han estat àmpliament desacreditats. Una cosa semblant passa amb el canvi climàtic, que ja no es discuteix si és real o no, sinó només quin n’és l’origen. Tot i que en aquest cas el debat encara està viu, la gran majoria d’experts coincideix a assenyalar l’activitat humana com a responsable, cosa que vol dir que podem fer alguna cosa per evitar que empitjori. Però Trump prefereix fer passar els interessos econòmics per davant del raonament científic i desmuntar tot el que hem aconseguit darrerament. El problema és que caldran dècades per revertir el desastre que poden causar aquestes directrius durant els propers quatre anys.

La ciència és una d’aquelles àrees, com la sanitat, l’educació i la cultura, que hauria de funcionar al marge de la política. Les decisions no les hauria de prendre un partit, sinó una comissió independent, on uns experts representessin tots els punts de vista d’una manera argumentada i oberta als canvis. És el que els americans anomenen ser bipartisan, una paraula que resumeix molt bé l’acord entre dues faccions oposades. Les decisions en aquests temes haurien de ser consensuades i de llarga durada, per evitar fer i desfer estratègies tan vitals a cada canvi de cicle polític. És la millor manera d’avançar en línia recta i no fent ziga-zagues.

Un exemple d’això és el fracàs de l’'Obamacare', una reforma sanitària més ben intencionada que implementada. El seu desmantellament no serà culpa de Trump, sinó del fet que no es va desenvolupar amb la col·laboració dels Republicans. No es poden fer polítiques tan integrals d’esquena a la meitat del país. Per desgràcia sembla que el pla és continuar amb aquesta tònica, però ara cap a l’altra banda. I mentrestant, les víctimes col·laterals de totes aquestes decisions alimentades pel partidisme aniran augmentant.

La frase que resumeix millor l’estupidesa dels temps que corren la va pronunciar l’estiu passat Michael Gove, que llavors era ministre de justícia britànic, quan en plena campanya pel brexit va afirmar que la gent estava tipa dels experts. És una línia de raonament perillosament semblat al «¡Mori la intel·ligència!», el famós exabrupte que José Millán-Astray va dedicar a Unamuno l’octubre del 1936. I ja sabem com va acabar tot allò. Tal com estan anant les coses, costa pensar que els humans siguem organismes capaços d’aprendre dels nostres errors. Aquest any, Europa tindrà unes quantes oportunitats de demostrar-ho a les urnes i derrotar el govern de la ignorància. Esperem que no ens falli el pols.

El ahora delantero del Milan recordó que "me perjudicó la comparación con Messi, Leo solo hay uno"