De petita no dibuixava, no dissenyava, ni sabia cosir, però avui Nídia Tusal (Barcelona, 1983) és de les poques figurinistes joves de Barcelona. Acaba d'estrenar Luces de Bohemia a Madrid sota el comandament de ­Lluís Homar i l'escenògraf Lluc Castells. La seva missió: buscar, escollir, compondre i destrossar el vestuari per retratar el Madrid tèrbol del 1924.

AGUSTÍN CATALÁN

AGUSTÍN CATALÁN

Edició Impresa

Versió en .PDF

Informació publicada en la página 60 de la secció de Contraportada de l'edició impresa del dia 21 de febrer de 2012 VEURE ARXIU (.PDF)

-¿On va aprendre a envellir roba?

-A veure, això no s'estudia enlloc, és una qüestió de sentit comú. M'aturo i penso: ¿qui és aquest personatge? Sempre que apareix en escena està tirat per terra, és un borratxo, potser dorm al carrer... doncs tindrà els genolls i els colzes gastats, el coll brut...

-¿Eines de treball?

-Paper de vidre. També tinc uns raspalls amb pues metàl·liques, perquè és molt diferent rascar que tallar amb estisores. Quan he rascat unes 50 vegades per fer un forat, dóna més realitat.

-Sona divertit.

-Això de trencar roba és una descàrrega d'adrenalina que va molt bé. Quan portes 16 jaquetes ja cansa, però jo em vaig fent les meves ­pel·lícules: doncs mira, aquí té una taca de fang perquè l'home va ensopegar i va caure en un bassal... Al final el personatge no és només l'actor que l'encarna, el construïm entre tots.

-¿Per què destrossar tant la roba?

-Estem treballant amb un hiperrealisme gairebé cinematogràfic, és una aposta del director. I l'obra parla del recorregut del poeta Max Estrella pel Madrid fosc dels anys 20, de les tavernes, de la nit, de les prostitutes.

-¿Hiperrealisme?

-Vol dir que fins i tot el mínim detall de l'època està contemplat. Des de les soles de les sabates, que no poden ser de plàstic, fins a les ulleres, que han de tenir el mateix vidre de llavors.

-Això sí que requereix uns es­tu-

-Vam estar dos mesos documentant-nos sobre l'època a través de diaris i llibres de fotografies.

-Fotos... en blanc i negre.

-Sí, una de les tasques més difícils ha sigut decidir el color. Per sort, Valle-Inclán ens ha deixat algunes pistes. La resta ha sortit de la nostra imaginació.

-¿Quin tipus de pistes?

-El text és molt descriptiu, però hem hagut de buscar paraules rares d'aquella època que ja no s'utilitzen. La perruca d'estopa, el quepis, els quevedos, o l'escarapel·la, per exemple.

-¿Què és una escarapel·la?

-És una peça decorativa del barret de copa que portaven alguns conductors de cotxe fúnebre. Cada casa tenia una insígnia diferent, seria com portar el nom de l'empresa a la gorra.

-Amb la crisi hi deu haver menys pres­supost per al vestuari.

-T'obliga a anar més enllà, trencar-te una mica el cap. Però em sento molt més còmoda així. Quan t'aixequen la veda i pots confeccionar tot el que vulguis és molt fàcil com a dissenyador, però arriba un punt que és una exageració. Una mica com tenir la taula plena de menjar però no poder acabar-te ni tres ­gambes.

-Per a aquesta obra s'ha llogat la ­roba.

-Sóc molt partidària del reciclatge, però és veritat que això en temps de bonança ni s'hauria plantejat. S'hauria comprat els teixits i s'hauria confeccionat tot a mida. Estem parlant de milions... són molts diners.

-S'ha de tenir molta mà esquerra per encasquetar-li una gepa o una panxa a un actor, ¿no?

-Sempre hi ha qui diu que sí a la primera, i després hi ha qui no, perquè té els seus complexos o pel que sigui. Tots tenim les nostres coses i ens vestim d'una manera per alguna cosa, hem d'anar pactant.

-¿A vostè li agrada disfressar-se?

-He provat d'estar a l'altra banda, d'actuar, i sé que sense màscara sóc incapaç de sortir jo, com a Nídia, vestida com vaig... impossible. És com el pallasso: un actor es posa el nas vermell i en un moment li canvia tot.

-Per viure d'això, ¿te n'has d'anar a Madrid?

-Això diuen. Últimament estic ­comprovant que sí. També és cert que a Madrid tot és més gran. Però si hi ha sort i hi ha feina contínua, de totes maneres cada tres mesos canvio de casa i de família. El dia de l'estrena jo me'n vaig. És el part i me'n vaig.