Josep Maria Espinàs Periodista i escriptor

Ja estem acostumats a llegir notícies de catàstrofes humanes. Un centenar de morts en un lloc, 200 en un altre. A vegades es tracta de desastres naturals -sismes, inundacions, el clima- i a vegades són conseqüència de la violència o de les guerres.

Més informació

• Tags: Opinió, Josep Maria Espinas

Edició Impresa

Versió en .PDF

Informació publicada en la página 10 de la secció de Opinión de l'edició impresa del dia 21 de febrer de 2012 VEURE ARXIU (.PDF)

No recordo que s'hagi produït mai una catàstrofe com la que ha passat a Hondures. Que jo no recordi cap precedent com aquest no vol dir res. Sempre hi ha antecedents escandalosos. Quan es parla d'un fet terrible, el repàs de la història acostuma a demostrar-nos que sempre hi ha hagut desastres excepcionals. De tota manera, el que ara ha passat a Hondures és espantós. Més de 350 persones han mort en una presó. A causa d'un incendi, diuen. És clar que hi ha hagut un incendi. Però la tragèdia ha existit perquè en una presó prevista per a 250 persones n'hi havia 850.

El volum de la tragèdia, doncs, s'explica per l'enorme quantitat d'empresonats i per les irracionals condicions en què vivien, condicions que els han portat a la mort. Ignoro si hi havia un pla d'evacuació reglamentari en cas d'urgència, però, si existia, era evidentment un paper mullat, perquè la població reclusa s'havia multiplicat llargament per tres. Aconseguir, amb el foc a tocar, que 850 persones tancades en calabossos es puguin salvar... i havent de rebentar les cel·les, perquè els guardians volien salvar-se pel seu compte... ¿Hi havia algun sistema contra incendis? Diuen que se sentia la cridòria dels presos atrapats pel foc. Sí, 350 presos atrapats i morts.

Quan, de jove, vaig treballar d'advocat, vaig entrar en una ocasió a la presó Model de Barcelona, per fer no sé quina gestió. Sí que recordo que vaig sentir la pressió del silenci. A la presó d'Hondures, els que intentaven salvar la vida, i lluitaven fins i tot contra els mateixos companys per aconseguir-ho, devien provocar una enorme i dramàtica cridòria.

Sembla que centenars de dones dels presos formaven una massa compacta a les portes de la presó, esperant que s'obrissin. Però les portes no s'obrien.

J. J. Dalton, cronista d'El País, explica que un responsable de les presons d'Hondures ha gosat dir que la del desastre era una de les més segures. Senyor: una presó no s'ha d'elogiar només per la seva seguretat, sinó per la seva humanitat. Quan s'incendia un corral, el primer que fan els ramaders és obrir les portes perquè els animals se salvin.