El Senat francès va aprovar a finals de gener una llei que penalitza la negació del genocidi armeni amb un any de presó i una multa de fins a 45.000 euros. La llei, que ha estat rebuda amb poc entusiasme i amb l'oposició de senadors tant de la dreta com de l'esquerra, ha tornat a posar sobre la taula el problema del tractament legal del negacionisme; és a dir: ¿és competent la classe política en l'afirmació o negació de la veritat històrica?

LEONARD BEARD

Edició Impresa

Versió en .PDF

Informació publicada en la página 7 de la secció de Opinión de l'edició impresa del dia 01 de febrer de 2012 VEURE ARXIU (.PDF)

Aquest és un assumpte complex en què s'han de distingir tres problemes ben diferents: el judici sobre els fets, és a dir, si hi va haver o no cambres de gas, forns crematoris o la mort de milions de jueus o d'armenis. En segon lloc, el judici moral sobre aquells fets, és a dir, si estem davant de desgràcies naturals, simples episodis bèl·lics o, per contra, de greus crims contra la humanitat. Finalment, el tractament jurídic d'aquests judicis, a saber, si els que neguin els fets i/o la seva qualificació moral mereixen una sanció penal específica, tal com fa la llei francesa.

Els representants del poble, per descomptat, poden fer judicis morals. En la mal anomenada llei de la memòria històrica espanyola, es proclama «el caràcter injust de totes les condemnes i sancions» efectuades pel bàndol rebel durant i després de la guerra civil. S'hi condemna la violència franquista i les institucions que es van posar al seu servei.

El problema és si un Parlament és competent a l'hora d'establir l'existència de fets. Una cosa és afirmar que Franco va donar un cop d'Estat i una altra que aquest cop va ser il·legal i il·legítim i que per això es mereix condemna. Una cosa és afirmar que hi va haver una massacre de més d'un milió d'armenis entre el 1915 i el 1917, i una altra cosa, qualificar aquesta massacre de crim execrable. ¿Què podem dir? Doncs que un Parlament no pot fer tasques d'historiador i establir que els fets van tenir lloc. Si ho sap és perquè ho ha après dels historiadors. A ningú se li escapa que si un historiador conclou que, d'acord amb els seus coneixements, tal massacre o tal altra va tenir lloc, un altre pot venir dient que d'acord a la informació existent no es pot afirmar que hagués existit. Aquest risc és més gran com més allunyat està el fet en el temps.

L'ENRENOU que susciten les lleis que condemnen el negacionisme prové del fet que el que condemnen és la negació del genocidi, un terme ambigu, que uns entenen com a equivalent a massacre i altres, com a crim contra la humanitat. I no és el mateix negar l'existència d'una massacre, que negar que aquesta massacre va ser un crim contra la humanitat. El Parlament és competent en el segon cas, no en el primer.

Els defensors d'aquesta penalització legal, adreçada als que neguin el genocidi armeni, es recolzen en l'Holocaust jueu, la negació del qual està considerada un delicte a Alemanya. És veritat que aquesta llei el que condemna aparentment és la negació dels fets, però el que realment persegueix és la seva justificació. Pensem que els alemanys de l'època coneixien perfectament els fets. La majoria havien estat autors o còmplices o responsables per activa o per passiva. De tota manera, el que interessava als negacionistes era justificar el genocidi jueu i la política nazi. Però això no ho podien dir clar i català perquè els vencedors no ho haurien permès, així que es van instal·lar en el terreny neutre o científic dels fets. El legislador alemany els talla la retirada sabent que, al condemnar la negació dels fets, estaven condemnant la frivolització del seu sentit.

¿S'escau, aleshores, condemnar els negacionistes? Deixem als historiadors la tasca de discutir els fets. Si hi ha algun historiador que negui la guerra civil o la guerra mundial o la massacre armènia o les brutalitats dels espanyols a les Índies, doncs que ho digui. El descrèdit li vindrà no d'una llei penal, sinó de la comunitat de coneixement. ¿Què es pot fer llavors amb qui negui els fets? El mateix que amb qui negui que dos i dos són quatre o que és de nit quan fa sol. La societat els hauria de tractar com a dements; si no ho són i es comporten com tals per enganyar, s'ha d'entendre que no és que neguin uns fets que coneixen bé, sinó que estan manifestant el seu acord amb els crims i amb els criminals. I això és el que resulta realment condemnable.

¿I què s'ha de fer amb els que neguin la gravetat dels fets? Són apologetes del crim. Negant que estiguem davant d'un genocidi, en el sentit d'un crim contra la humanitat, estan donant a entendre que justifiquen el crim i els criminals. Sobre això és competent un Parlament que té armes legals per perseguir aquests apologetes del crim. Si triomfa la idea que s'ha d'intensificar la legislació contra els negadors dels genocidis, és senyal que es vol tallar la creixent onada de frivolització de l'horror