Xavier Bru de Sala Escriptor

Plutarc, el gran Plutarc, tenia una rara capacitat per retratar els perfils dels homes il·lustres (a més de ser un dels primers a destacar la capacitat política de les dones). Les seves Vides paral·leles van ser durant segles el manual d'estudi de tots els futurs governants i el llibre de capçalera que en va acompanyar uns quants tota la vida. Si ha caigut en un cert oblit no és perquè la seva prosa hagi deixat de ser amena, precisa i instructiva com ben poques, sinó, tal vegada, perquè els personatges del nostre temps, de manera especial els governants, han perdut no tan sols el coratge sinó la major part de les virtuts i fins i tot el caràcter que lluïen els líders grecs i romans. Per això, el tema d'avui no convida a parlar de les Vides paral·leles (tampoc d'Els mèrits de les dones), sinó dels Consells sobre política, que va escriure a instàncies d'un jove que es volia dedicar als afers públics. Plutarc adverteix que cal evitar llançar-se a la política com a un pou, per atzar i sense una bona raó, i recomana embarcar-s'hi amb serenitat, des de la preparació i el raonament, havent posat com a fi «el bé mateix». Els uns s'emporten descrèdit, els altres mantenen la presència d'ànim en circumstàncies adverses.

leonard beard

Edició Impresa

Versió en .PDF

Informació publicada en la página 9 de la secció de Opinión de l'edició impresa del dia 03 de febrer de 2012 VEURE ARXIU (.PDF)

No HO acabarem de saber mai, per què els nostres polítics es fan polítics, però és ben cert que la majoria hi són en bona part per atzar. Ara bé, un cop embarcats, afegeix Plutarc, no solen tenir més remei que, la majoria, obeir els que volien manar, mentre que els altres queden presoners del seu poder. Es tracta de tirar amunt com sigui, d'arribar si pot ser a dalt de tot, sense cap altre propòsit que conquerir el cim, convertit en «el bé mateix». Per a Carme Chacón i Alfredo Pérez Rubalcaba, els programes compleixen la mateixa funció que les piquetes clavades per l'escalador a la paret de pedra calcària, ajudar a pujar amb seguretat. Després es queden allà i mai més se'n recorden.

Si no compten, per desesper de Plutarc i desgràcia de tots, els programes, les idees, els propòsits o el caràcter dels contrincants, ¿en què es basen els delegats del PSOE per inclinar-se per l'una o l'altre? En les afinitats, els interessos i el càlcul. No sé si per aquest ordre ni si els tres ingredients de l'elecció es cuinen junts o separats al cervell dels electors, però no me'n sé imaginar d'altres. En tot grup humà, les afinitats són la base de les relacions. Al PSOE en particular, els dos candidats polaritzen el que en termes simples en podríem dir la vella i la futura guàrdia, la disciplina, la tradició i l'ortodòxia davant la laxitud i la permeabilitat. Rubalcaba i els seus afins no volen deixar d'estar instal·lats. Chacón és sobretot la candidata dels que es pretenen instal·lar. Amb Chacón, augmenten les possibilitats perquè les segones i terceres files del PSOE ocupin el lloc dels que s'aferrarien al seu poder amb Rubalcaba. Això explica que Chacón interessi més als que menys tenen a perdre amb un relaxament temporal de l'autoritat central del PSOE, i això inclou un bon nombre de federacions territorials. D'entrada, més Chacón és menys Ferraz.

També l'interès es retroalimenta amb el càlcul. Per començar el dels socialistes andalusos, que es veuen una mica més lluny de la debacle si Griñán es fa la foto amb Chacón que si ha de suportar el rostre perdedor de Rubalcaba. ¿Que no ha perdut, Chacón? Sí, però ella a províncies (per molt que dolgui, així és com ho veuen) i ell a Espanya. Però això no és més important. Allò que dóna un avantatge decisiu a Chacón és que Rubalcaba porta la derrota escrita al rostre. ¡Què dic, escrita! Gravada, tatuada i esculpida. Rubalcaba i la derrota són inseparables. Ni el bisturí més sibil·lí aconseguiria desenganxar-li la imatge de perdedor. Chacón fa cara d'acabar d'arribar. Ja hi era, és clar, és coresponsable del desastre Zapatero, però és jove. En la mesura que el passat és una càrrega per al PSOE, Rubalcaba queda com esclafat per tant de pes negatiu, mentre que a Chacón l'afecta molt menys. En tot cas, és del tot inversemblant que Rubalcaba tingui expectatives. Només té passat, i malvist.

Si UNA COSA sembla segura, és que abans de final d'any el PP baixarà en els sondeigs i el PSOE pujarà, per la crisi i per la senzilla raó que l'un no pot anar més amunt i l'altre no pot baixar més. Chacón pot tenir tots els defectes del món, i més als ulls del seu rival, però pot aprofitar els futurs sondeigs com un canvi de tendència. Rubalcaba no. L'actiu de Rubalcaba és la closca antediluviana sota la qual es refugiaria, immutable i mut, el PSOE, però les tortugues són poc demoscòpiques. Entre senyoreta Pepis i senyoreta Poppins, Chacón papalloneja.

Ni l'un ni l'altra, per retornar als Consells sobre política de Plutarc (editorial Adesiara), tenen ni la més petita intenció de fer res de profit per a Espanya, i menys de reformar-la i corregir-la, que és del que es tractaria segons el vell mestre. En canvi, esperaran que la crisi s'eternitzi, que la gent es cansi de Rajoy, que torni a votar el PSOE

Escriptor