Antonio Franco Periodista

A mesura que s'acosta de manera inexorable i imparable el moment en què l'ara nou-ric Iñaki Urdangarín ha de comparèixer davant el jutge, estranya més la immensa pobresa de la seva estratègia defensiva. De tota l'estratègia, la humana i l'econòmica. Si definim en línies generals el que s'ha dedicat a fer aquests últims mesos el gendre del Rei, l'únic que es pot dir és que s'aferra als diners que ha aconseguit per intentar salvar-ne la màxima quantitat possible. Tota la resta ha estat intranscendent.

LEONARD BEARD

Edició Impresa

Versió en .PDF

Informació publicada en la página 7 de la secció de Opinión de l'edició impresa del dia 22 de febrer de 2012 VEURE ARXIU (.PDF)

És clar que Urdangarín ha intentat també esgrimir la seva innocència, la seva presumpta innocència. Però poc i malament, i a sobre sense convicció. El conjunt de les seves actuacions, incloent-hi les seves fugides davant dels periodistes, denota absoluta falta de confiança en la possibilitat d'imposar aquesta tesi. L'innocent acostuma a donar la cara. Que consti que en això és realista. Urdangarín sap que quan la Casa Reial el va apartar públicament d'una manotada, va quedar ratificat davant l'opinió pública com a culpable de deshonestedat. La magnitud concreta dels seus delictes quedava perquè la determinessin els jutges, però la condemna de la seva actitud de fons era manifesta. La Casa Reial no hauria actuat així en cas de creure'l innocent, i la Casa Reial tenia i té capacitat per conèixer el que ha passat, i si el va apartar no va ser per gust sinó per defensar-se d'ell.

Precisament per aquell repudi, Urdangarín va haver de convertir en secundària la línia defensiva de declarar-se innocent. L'havia iniciat amb poca traça, intentant denunciar -com fan els divos del món del cor- que estava sent objecte d'un linxament mediàtic. ¿Un linxament mediàtic, ell? Això no va deixar en bon lloc la seva intel·ligència. ¿Un linxament, a ell, per què? ¿Per ser membre de la família reial? ¡Quina bestiesa! En tot cas, si es va convertir en centre de l'interès mediàtic era pel que havia fet, per la seva deshonestedat, per ser enxampat in fraganti, tot i ser membre de família reial. I tot i que, segons la creença popular, no necessitava martingales per portar una vida econòmicament privilegiada. A més dels seus ingressos per les tasques institucionals, ¿no entenia Urdangarín que la seva magnífica i ben remunerada feina a l'antiga Telefónica, sense guanyar cap concurs oposició, sense cap experiència professional prèvia que el fes idoni per al càrrec, l'havia aconseguit únicament per la seva condició de membre de la Casa Reial, per molt reaccionari que això sigui?

L'ABANDONAMENT de la línia defensiva de la innocència s'ha fet més patent els últims dies, quan tothom coneix els detalls del que ha fet i els seus propis advocats, desbordats, es tanquen en banda dient que potser ha comès «errors administratius» però no delictes. Els advocats hi són per a això, per defensar, però tampoc brillen precisament per la seva genialitat al proclamar aquest argument. No semblen errors administratius les maquinacions per aconseguir per la cara, per la condició de membre de la Casa Reial, gairebé sense contraprestació de treball efectiu, milions d'euros de diners públics a través d'una entitat sense ànim de lucre. Tampoc no semblen errors administratius les maniobres per passejar aquests diners internacionalment i amagar-los fins a fer-los arribar a comptes privats, alguns en paradisos fiscals.

Quan al·ludeixo a la pobresa de l'estratègia d'aferrar-se als diners i intentar salvar-ne la màxima quantitat possible, em refereixo a com estarien les coses si Urdangarín hagués tingut el coratge de començar a tornar-los quan va transcendir el que havia passat. A tornar-los d'entrada i de veritat, a marcar distàncies amb els delinqüents per a qui l'esperança resideix tradicionalment a pensar que la justícia no aconseguirà arribar fins on amaguen la major part del seu botí.

En aquest cas de devolució, Urdangarín hauria de respondre igualment davant els jutges sobre el que ha fet, però la situació no seria la mateixa. Independentment del que suposaria judicialment aquesta restitució voluntària dels diners públics que s'ha apropiat, hauria salvat una mica de la seva dignitat i decència. I un altre factor important: tornar els diners l'ajudaria a dissipar la burla i el menyspreu col·lectiu que l'acompanyaran a partir d'ara, després del judici, durant tota la vida, quan transcendeixi qualsevol cosa d'ell, quan gasti un euro en qualsevol lloc del món o quan el gastin la seva dona o algun dels seus fills.

En el cas del gendre del Rei hi ha diverses circumstàncies humanes complementàries que tenen interès. Perquè a més d'evidències com la seva desobediència a Joan Carles quan li va demanar que es desvinculés de les activitats sospitoses (una desobediència que reflecteix que Urdangarín se sentia per sobre de les obligacions que tenia com a membre de la Casa Reial), hi ha la delicada situació legal en què ha posat la seva dona, la infanta. Atenent al principi que la justícia ha de ser igual per a tothom, la condició de sòcia empresarial d'algunes de les activitats d'Urdangarín compromet legalment la seva dona, Cristina, tant ara com de cara als recursos que hi pugui haver en el futur. I el suport d'ella al seu marit, per lògic i natural que sigui, també. També perquè, mentre ell no torni tots els diners, tant ella com els seus fills continuaran sent objectivament beneficiaris directes de les activitats irregulars comeses.

Periodista