LSSRqany 1979 Pink Floyd estrenava The Wall, una de les obres més importants del rock de tots els temps. Pink Floyd en va treure molt de suc. Pel·lícula, milions de discos venuts, etcètera. De fet, recordem que el protagonista de la història, Pink, va aixecant una paret feta a partir de les seves frustracions i traumes.

Francina cortès

Edició Impresa

Versió en .PDF

Informació publicada en la página 10 de la secció de Opinión de l'edició impresa del dia 03 de febrer de 2012 VEURE ARXIU (.PDF)

Conta la llegenda que el president Pujol, ja fa uns quants anys, millor dit, algunes dècades, deia que ell no podria saltar la paret, en sentit figurat és clar, però que aproparia el poble de Catalunya fins als seus peus. Parlava evidentment de la paret que ens impedeix accedir a la plena llibertat, la paret que qualsevol catalanista somnia superar en algun moment de la seva vida. No sé què té de llegenda urbana o de realitat, però m'ho han explicat persones ben informades i de tota solvència. I en qualsevol cas, el cert és que el president Pujol, amb la seva pràctica política, va complir amb escreix allò que havia anunciat. Però des de la transició fins a principis del segle XXI la paret va restar immòbil, assentada, sòlida.

Això sí, ens hi hem apropat més que mai en la nostra història i hem pogut constatar que aquesta és més sòlida, està més assentada i ha continuat creixent, entre d'altres coses perquè els governs catalans d'aquests darrers anys l'han posat a prova en diverses ocasions. Paral·lelament, a la societat catalana ha crescut la convicció que la paret és avui mateix el nostre principal obstacle i el més greu problema que tenim damunt la taula.

Però vet-aquí que de la mateixa manera que el protagonista de The Wall alimentava la paret a base de les seves frustracions i traumes, la paret a què suposadament feia referència el president Pujol, també s'ha consolidat gràcies a les frustracions i els traumes del poble de Catalunya.

El 2012 ha portat el Partit Popular al govern de l'Estat. I, tot i les bones paraules, les declaracions d'intencions i l'oferta permanent de diàleg, els fets no fan altra cosa que engruixir la paret. Els darrers maons que l'han eixamplat i l'han fet més alta fan referència als aeroports, a l'anunci del control dels pressupostos de les autonomies o a l'amenaça permanent i latent d'harmonitzar el sistema educatiu a partir d'una nova llei d'educació que de nou posi en risc el procés d'immersió lingüística de Catalunya.

Perquè, i parlem clar, el problema no és que el govern suspengui

el concurs sobre la privatització d'AENA que donaria marge de gestió individualitzada al Prat. El problema és que la ministra de torn, a partir d'aquesta suspensió, ja deixa clar que res de competència entre el Prat i Barajas, i res de descentralitzar la gestió dels aeroports. Espanya, en qüestions aeroportuàries, com sempre, una, grande y libre, sense problemes ni complexos. Ells parteixen de la fórmula radial, del centre cap a la perifèria, però res sense el centre. La Puerta del Sol, Barajas i Atocha condicionen les principals infraestructures viàries, d'alta velocitat i aeroportuàries de l'Estat, o sigui les eines de progrés i desenvolupament econòmic. I tot i que Madrid no té mar, la política de ports apunta en la mateixa direcció.

Al sainet dels 759 milions d'euros que el govern de l'Estat, incomplint una llei orgànica del mateix Estat, es va negar a pagar l'any 2011, i que al llarg del 2012 ens els faran gruar amb unes quantes amenaces i si som bons xiquets alguna cosa caurà, se li ha d'afegir l'amenaça del control pressupostari. El Parlament de Catalunya, segons la forma que agafi aquesta nova LOAPA financera, haurà d'aprovar un pressupost que prèviament necessitarà del vistiplau corresponent del Govern central. Uns quants maons més a la paret. Més alta, més dura, més ampla.

Això sí, a cada trompada que el PP ens etziba com a país, al final sempre hi afegeix, considerats com són, la cantarella del diàleg. Primer trompada, i després anunci de diàleg.

La crisi econòmica és greu i duríssima, i ha posat en evidència, per si no ho era prou ja, que la idea d'una Espanya plural és impossible. Això dibuixa un escenari nou a Espanya, on tot té el mateix color polític i un escenari nou a Catalunya, on la situació és més dura que mai, on governar és més difícil que en altres èpoques i on la generositat és la gran assignatura pendent del Govern. I on fer d'oposició esdevé un complicat exercici que ha de saber combinar lleialtat al país, propostes constructives i denúncia d'allò que no funciona, o sigui el que mai ha sabut fer cap oposició d'aquest país.

La paret és més alta que mai, més forta, més impenetrable, més dura. Però de la mateixa manera que el president Pujol ens va apropar a la paret, aquest poble ha madurat prou per plantejar-se fer el salt.

Tornant a Pink Floyd i The Wall, el protagonista Pink s'ha d'enfrontar a les seves pors, a les seves obsessions i a les seves manies. Un judici simbòlic el condemna a enderrocar la paret i mostrar-se tal i com és al món. Finalment és lliure. Catalunya necessita amb urgència saltar la paret, o enderrocar-la, o el que sigui. Però tenim dret, tot el dret a la nostra pròpia banda sonora. Expresident del Parlament.