Francesc Escribano

He conegut Roberto Saviano. Ha estat amb motiu de la visita que va fer la setmana passada a Catalunya per presentar el seu últim llibre. Una obra que tracta, com és habitual en ell, de màfies i del crim organitzat. És el seu tema. Però el llibre no només parla d'això; com també és habitual en ell, va de la vida, de l'amor, de la mort, de l'esperança, de tot el que ens falta per saber i, si ho sabéssim, de tot el que ens queda per lluitar. Parla, sobretot, de resistència i de coratge. Dues de les virtuts primordials a les quals ell ha hagut d'apel·lar per mantenir-se viu.

Edició Impresa

Versió en .PDF

Informació publicada en la página 7 de la secció de Opinión de l'edició impresa del dia 18 de febrer de 2012 VEURE ARXIU (.PDF)

D'entrada, més enllà del que m'explicava, el que més em va impressionar de Roberto Saviano van ser la seva escorta i el seu somriure. Saviano té el somriure d'un nen. No és innocent ni és ingenu. Somriu com ho fan els nens que saben amb certesa que el futur és seu i somriu malgrat saber que el seu serà un futur blindat. Vagi allà on vagi, no es pot moure sense el seguiment i la vigilància de tres o quatre policies que el protegeixen. Ha de ser molt difícil viure així. Per això li vaig preguntar si no ha pensat a camuflar-se, a canviar de personalitat... Em va dir que ho ha provat, però només per un temps. Ha estat sis mesos als Estats Units i ha pogut tastar el sabor que té allò que anomenaríem una vida tranquil·la i normal. Però també em va dir que quan ho feia, quan s'amagava, deixava de ser ell i aleshores no podia parlar, ni podia escriure...

Saviano no pot deixar de dir tot el que sap ni deixar de preguntar tot el que vol saber. Com per exemple, que Espanya és un paradís per a les màfies de tot el món, que no som conscients del poder que tenen i de la llibertat amb què es mouen i actuen al nostre país. Que encara no entén que, amb el pes que aquí tenen les màfies i per més que hi ha gent que ho demana, les lleis no s'hagin endurit i s'hagin adequat a aquesta nova situació... Pel nostre bé, tant de bo Saviano, amb un somriure, no calli mai.