El Periódico

Els efectes de la presidència de Trump

Josep Oliver Alonso

Catedràtic d'Economia Aplicada (UAB)

Sismes transatlàntics

La confluència de Macron i Merkel o Schultz hauria de permetre un salt al projecte comú europeu

Dimecres, 31 de maig del 2017 - 13:39 CEST

I Merkel va fer un pas endavant. I, amb ell, la premsa mundial i les opinions públiques europees i americanes contemplen, una mica atònites, el final d’una era, la de les especials relacions amb els Estats Units. Perquè, en un acte electoral en una cerveseria de Munic, la cancellera alemanya va buidar el pap durament amb l’Amèrica de Donald Trump, després d’una setmana de reunions amb ell i el seu seguici, i l’emergència d’inevitables tensions, que han anat des del canvi climàtic fins al proteccionisme o les relacions militars transatlàntiques. Vegem aquests desacords.

En primer lloc, en el míting de Brussel·les a la seu de l’OTAN, sorprenent absència de compromís en l’aplicació del famós article 5 de l’Aliança Atlàntica, el que proclama la solidaritat dels seus membres si algun d’ells es considera atacat. En aquest mateix àmbit, aspres crítiques de Trump als països europeus per una despesa militar inferior al 2% del PIB, acordat per més enllà del 2020. I que, en el cas alemany i amb un 1,2% del seu PIB en defensa, és un tema especialment sensible i amb molt poc suport popular. En segon terme, i també en la seva trobada a Brussel·les amb Donald Tusk, Jean-Claude Juncker i la resta de líders europeus, les explosives declaracions sobre el dèficit comercial dels Estats Units amb Alemanya: «Els alemanys són dolents, molt dolents», va afirmar textualment per, a continuació, postular que tenia la intenció de posar fre a la venda de milions de vehicles automòbils alemanys a Amèrica. Finalment, a la reunió del G-7 a Taormina (Sicília), la completa oposició a acceptar els acords de París sobre el canvi climàtic, cosa que ha situat els Estats Units com l’únic gran país del planeta a defensar aquesta posició.

DAVANT DE tanta agressió, no hi ha acord sobre l’espontaneïtat del que va declarar Merkel a Munic. Amb interpretacions que oscil·len des d’aquells que desitjarien que només fos una tempesta en un got d’aigua, fins als que creuen que, conjuntament amb l’arribada de Macron a la presidència francesa, auguren el naixement d’una nova era a la UE. Reafirmant aquesta visió, el molt poderós Wolfgang Schaüble, el ministre alemany de finances, està postulant que, després del brexit, Alemanya ha d’esforçar-se per mantenir molt més unida la resta de la Unió Europea.

En tot cas, ¿què va dir Merkel? Permeteu-me citar exactament algunes de les seves més celebrades sentències: «(…) necessitem relacions amistoses amb els Estats Units i la Gran Bretanya, i amb altres veïns inclosa Rússia» o «hem de lluitar pel nostre futur nosaltres mateixos». És a dir, la UE ja no ha d’esperar gaire del món anglosaxó: el brexit i la victòria de Trump han posat Europa davant un panorama desconegut en les últimes dècades.

Aquest creixent allunyament anglosaxó respecte del que pugui succeir al continent europeu evoca altres moments històrics. I encara que cap circumstància és semblant, hi ha alguns paral·lelismes amb els anys previs a la primera guerra mundial. En particular, el renascut nacionalisme, en aquest cas anglosaxó.

El que està succeint no és nou. De fet, és una nova versió del cisma que la intervenció americana a l’Iraq ja va provocar el 2003. Avui sembla oblidat per molts, però la decisió de Bush d’anar a la guerra contra Saddam Hussein va trobar, tant a Alemanya com a França, una molt marcada oposició: en un assumpte de tanta transcendència, era la primera vegada des de la segona guerra mundial en què Berlín prenia les seves pròpies decisions. Des d’aleshores ha plogut molt. I el projecte europeu ha passat per vicissituds impensables i, fins i tot, ha estat a punt d’enfonsar-se. Per això ara, després del brexit i la crisi de refugiats, és tan rellevant que Alemanya i França redefineixin el projecte europeu. Aquest últim aspecte és, potser, el que explica la creixent afirmació germànica davant uns EUA que, ja des d’Obama i ara en particular amb Trump, han virat cap al Pacífic com a àrea d’interès prioritari.

Des d’amplis sectors polítics i econòmics d’Alemanya es considera Trump una verdadera desgràcia: el setmanari Der Spiegel l’ha titllat, sense anar més lluny, des d’immadur adolescent fins a perill per al món. I, certament, moltes de les seves potencials polítiques ho són. Però per a nosaltres els europeus, potser és el moment de transformar aquesta crisi transatlàntico-anglosaxona en una nova oportunitat: la confluència de Macron a França i Merkel o Schultz a Alemanya haurien de permetre fer un salt d’escala en el projecte comú. Ho desitgem ferventment. Perquè, de forma peremptòria, ho necessitem.

Marco Verratti ha enviado un mensaje claro al Barcelona, después de haber reafirmado su deseo de dejar el PSG