Pere Vilanova

A principis del juny passat, Henry Kissinger va publicar al Washington Post un article sobre Síria que en el seu moment, com sol passar sempre que l'exsecretari d'Estat es pronuncia sobre l'actualitat, va cridar poderosament l'atenció. En aquell article, qui va ser la mà dreta de Richard Nixon, i l'autèntic cervell de la política exterior dels Estats Units en aquells anys,

MARÍA TITOS

Edició Impresa

Versió en .PDF

Informació publicada en la página 11 de la secció de Opinión de l'edició impresa del dia 26 de juliol de 2012 VEURE ARXIU (.PDF)

subratlla algunes qüestions que són dignes de reflexió, més enllà dels judicis d'opinió que se solen emetre sobre Kissinger. En primer lloc, l'autor utilitza l'argument de Síria per tornar sobre la pertinència del Tractat de Westfàlia (de 1648) per regir el món contemporani.

ÉS A DIR, la validesa del principi de no ingerència en els afers interns dels estats, com a condició mínima en la recerca d'una certa governança global. I és ben cert que el principi rector de la Carta de les Nacions Unides continua sent westfalià: igualtat sobirana de tots els estats membres i no ingerència entre aquests estats. Però Kissinger, paradigma del corrent anomenat realista en les relacions internacionals, també sap que aquest principi va entrar en crisi fa unes dècades per dues raons. La primera és que la norma està molt bé, però s'ha incomplert sistemàticament, i la Història és tan rica com constant en ingerències d'uns (en general els més poderosos) sobre els altres.

L'evidència històrica és irrefutable. L'altra és que aquest desajust entre norma i realitat va portar significativament la comunitat internacional i les Nacions Unides al debat sobre el dret/deure d'ingerència, molt fort els anys 90 al voltant dels casos de Somàlia, Bòsnia i Hercegovina, Ruanda, o Kosovo (per citar els exemples més greus d'aquella dècada). I aquell debat culmina en els últims anys en el document de l'Assemblea General de l'ONU del 2005 sobre Responsabilitat de Protegir (coneguda com a R2P), en què els articles 138 i 139 són tota una filigrana per poder quadrar aquest cercle: mantenir el principi de no ingerència en els afers interns d'un Estat (sense consentiment explícit del seu Govern), i permetre que la comunitat internacional actuï quan en tal o tal país la violació massiva dels drets humans ho reclami sense més dilació.

És un cercle que es fa difícil de quadrar i qui afirmi que té la solució màgica, menteix. El cas de Síria és des d'aquest punt de vista eloqüent. Avui, quan fa un any i mig des de l'inici de la revolta popular, i més de 17.000 morts després, Síria planteja la pervivència dominant del model westfalià, però també el seu fracàs, i per extensió el de la comunitat internacional en el seu conjunt. En realitat, el debat no és el mateix entre governs -o dins dels despatxos del Consell de Seguretat de l'ONU-, que dins de les nostres opinions públiques. Com tampoc és el mateix debat el que agita avui els ciutadans sirians i el que agita els nostres analistes, opinadors i especialistes. Però el debat és un fet, i no podem mirar cap a l'altra banda.

L'article de Kissinger, en el fons, planteja una sèrie de condicions que garanteixin que el bé a aconseguir (castigar el responsable de la situació, tal o tal dictador) no causi més dany que la situació de partida. En altres paraules, hi ha d'haver un alt grau de consens que deixi constància de la voluntat d'actuar de la comunitat internacional; hi ha d'haver uns terminis d'acció que permetin una estabilització ràpida de la situació, després d'una acció de força en teoria eficaç, proporcional, basada en una adequada relació entre mitjans i fins. Però sobretot, diu Kissinger, en un moment (any 2012) en què és ben patent la necessitat de «desvincular-se» (és a dir, de sortir) de l'Iraq i de l'Afganistan, ¿és realista pensar en una intervenció directa (de tipus militar) a Síria? La resposta és òbvia: no. Kissinger sap bé que planteja una qüestió molt real, que està al centre del debat sobre ingerència, i és que en el món real aquestes intervencions, per bé que vagin, no van mai molt bé. ¿S'havia d'intervenir a l'Iraq, tal com es va fer l'any 2003? No, i allò no va respectar ni les formes ni el contingut substancial de la intervenció humanitària, sinó que va ser una intervenció estratègica al servei de la política exterior dels Estats Units en aquells anys.

PER CERT, Kissinger es va mostrar al seu dia contrari a aquella intervenció. ¿S'havia de fer a l'Afganistan? La raó que va validar en l'inici (final del 2001) la intervenció internacional no va ser la intervenció humanitària, sinó la legítima defensa de l'article 51 de la Carta de l'ONU. La llista pot remuntar-se cap enrere: ¿s'havia d'intervenir a Kosovo, a Bòsnia, a Ruanda? Són casos molt més obvis pel que fa al principi de la responsabilitat de protegir formulat posteriorment per l'Assemblea General de l'ONU el 2005, i no obstant el debat segueix obert en tots i cada un d'aquests casos. Síria no és Líbia, Egipte és una altra cosa, Tunísia navega pacíficament per la seva transició, cada primavera àrab es declina a la seva manera. I l'article de Kissinger ens obliga a continuar reflexionant i discutint sobre això: fer alguna cosa a Síria és (molt) complicat, no fer res sembla inacceptable. Catedràtic de Ciència Política (UB).