-Sempre he estat implicada en coses polítiques. Sóc filla d'un exiliat espanyol que va haver de marxar amb tota la seva família al Canadà, vaig créixer en una casa d'esquerres i bàsicament no hi ha causa perduda en què no hagi estat involucrada: feminisme, sindicalisme... Tot. No ho faig tant per canviar el món com perquè el món no em canviï a mi. Per això estic tan bé en el 15-M, perquè són persones que tenen totes el mateix esperit antiautoritari que tinc jo. I, a més, estic convençuda que lluitar contra la injustícia és bo per a la salut. Et dóna vida.

ELISENDA PONS

Edició Impresa

Versió en .PDF

Informació publicada en la página 80 de la secció de Contraportada de l'edició impresa del dia 03 de febrer de 2012 VEURE ARXIU (.PDF)

-La seva salut. Parlem de la seva salut. De la síndrome de fatiga crò-

nica.

-Un nom tonto i ridícul per a una malaltia extrema, ¿no ho creu? Fatiga. ¡Si jo a vegades sento que em moro! Quan m'ho van explicar, quan finalment em van donar un diagnòstic i em van dir el nom del que patia, no m'ho podia creure.

-¿Finalment?

-Van trigar sis anys a explicar-me el que tenia. Pel camí em van dir de tot, que no tenia res, que era una vaga, que me n'anés a casa i descansés. ¡Però això no és res! Hi ha dones a qui els diuen que estan boges, o que estan mal follades, coses increïbles. Jo tinc formació en infermeria i tota la vida he estat ficada en temes de salut i dones, he treballat molt pel dret a l'avortament i, en general, perquè es deixés d'abusar de les dones, en tots els sentits, i ara, amb aquesta malaltia, m'he hagut de tornar a trobar amb dones que han patit abusos. Perquè abús és que et diguin mal follada quan tu el que estàs és extremadament malalta.

-Em fa la impressió que és de tot menys una malalta passiva.

-Sí, sí, de tot. La lluita és part de la meva personalitat. Fa anys que presideixo la Lliga Síndrome de Fatiga Crònica, intentant que la malaltia entri en el sistema públic. ¡Perquè per la pública no et tracten! Jo em tracto per la privada, i sort que puc. ¿Sap què? Entre altres coses, jo em considero una xiuxiuejadora de rebel·lia: estic sempre intentant que la gent, els malalts, es posin en peu de guerra. El problema és que tenim uns polítics impresentables, que no estan per a això.

-Expliqui'm què se sent. Descrigui'm la malaltia.

-És una garrotada per a tota la vida. Una grip de les pitjors que et dura per sempre, amb febre, amb cansament, amb mal cos. La meva millor hora és la primera del dia, perquè a partir del moment en què obro els ulls, tot comença a anar a pitjor.

-Em sembla terrible, sens dubte. Ara m'agradaria parlar una mica més del seu activisme. Expliqui'm com va arribar al 15-M, per favor.

-¡Ui! Doncs vaig anar a la plaça de Catalunya. Em deien la senyora de la cadireta, perquè no podia estar dreta i sempre portava una cadira. Em vaig presentar a la comissió de sanitat i els vaig dir que volia ajudar, i des d'aleshores he fet moltes coses, o les que em permet l'energia que tinc.

-¿Com què?

-Doncs per exemple: per al Grup de Defensa de la Sanitat Pública organitzo xerrades per explicar en què consisteix la privatització de la sanitat, i per què volen portar-la a terme. O escric, he escrit diverses coses: textos sobre per què el neoliberalisme està fent el que està fent, què és el neoliberalisme, per què estem en contra de les retallades...

-Però, amb la seva malaltia, ¿pot assistir a les reunions?

-Gairebé mai. Jo la revolució la faig des de casa, a través d'internet. Quan alguna vegada tinc forces per anar a una reunió, hi arribo amb la següent broma: «Hola, em dic Clara i ho faig tot des del llit». I tots es queden: «Ui, aquesta tia...». O també, com que hi ha molt intercanvi de missatges, si rebo un SMS d'aquells que diuen: «Tal, enviat des de la meva Blackberry», jo responc: «Clara, enviat des del meu llit». Però hi sóc en cos i ànima.

-Ja sé que ha lluitat tota la vida, però, ¿què l'atrau del 15-M?

-M'agrada haver trobat persones que volen construir una altra societat. No només lluitar contra alguna cosa, sinó fer una cosa nova. I vull que m'inspirin, que em canviïn. Com que no tinc energia al cos, necessito coses de fora que em sedueixin totalment, i el 15-M n'és una.

-¿I les altres?

-¿Les altres? La posta de sol, per exemple, que tinc la sort de poder veure des d'aquí, des del meu pis, cada dia. O aquest arbre que tinc a la terrassa, que puc quedar-me'l mirant durant hores, meravellada. M'il·lusiono per coses que la gent no veu, o pensen que són una xorrada.

-Quina sort.

-¿Vostè creu? Sí, és una sort.