El Periódico

Un pilar de l'Estat del benestar

Montserrat Esquerda

Montserrat Esquerda

Directora de l'Institut Borja de Bioètica {-} Universitat Ramon Llull

Repensant els sistemes sanitaris

Encara que resulti incòmode, és ineludible obrir un debat sobre les prestacions de la sanitat pública

Més articles de l'autor

entretots

Publica una carta del lector

Carpe diem

Eduard AndrésTiana

La Haya nos dará la razón a los independentistas

Ramón MassaguéBarcelona

Participa

Dimarts, 4 d'octubre del 2016

Segurament ningú posa en dubte que els sistemes nacionals de salut són un dels pilars fonamentals de l'Estat del benestar. El que ja no està tan clar és com se'n podrà garantir la sostenibilitat. I el debat sobre la supervivència de la sanitat és un debat molt incòmode però ineludible.

Recentment ens ha arribat la notícia que la comissió clínica d'una zona d'Anglaterra, el comtat de York, es planteja limitar i posar condicions a certs tipus d'intervencions quirúrgiques en persones amb obesitat o amb els fumadors. En el nostre context, la notícia ens sorprèn i xoca. No estem acostumats a establir criteris sobre què es finança i què no es finança en sanitat. Però posa sobre la taula la necessitat d'un debat impopular sobre qui, com i quan s'estableixen criteris sobre la despesa sanitària i -el més important, potser- sobre com intentar que siguin com més justos millor.

Alguna veu utòpica, als anys 50, considerava que la universalització de l'assistència sanitària donaria lloc a una disminució progressiva de la despesa, però avui el debat sobre la sostenibilitat i la reforma dels sistemes nacionals de salut està present en tots els països occidentals. En les últimes dècades ha aparegut en aquests sistemes de salut un desequilibri entre la demanda i les possibilitats reals de donar-hi una resposta completa. Diversos són els factors que hi estan implicats: l'augment de l'esperança de vida i de l'edat de les persones ateses, l'aparició de malalts crònics complexos, l'alta bio­tecnologia, el preu dels nous fàrmacs o l'increment de la demanda d'atenció, entre altres, han produït un increment de les necessitats d'assistència sanitària i un augment de costos.

L'evolució biomèdica i biotecnològica de les últimes dècades ha sigut explosiva, tant en procediments diagnòstics com en tractaments, però també ho ha sigut el seu cost i risc. «Abans la medicina era molt segura i barata però poc eficaç, mentre que avui és molt eficaç però també perillosa i cara», resumeixen alguns. Correm el risc de trobar-nos amb unes demandes cada vegada més il·limitades i uns recursos que, al seu torn, sempre seran limitats, sense poder donar resposta al que sigui realment imprescindible i finançant actuacions terriblement cares amb poca efectivitat i molt risc.

És important establir criteris generals, i fer-ho és molt complex. Un dels primers passos és que tots, ciutadans i professionals, assumim que han d'existir límits. No és un tema nou. Daniel Callahan, bioeticista americà i pioner del tema als anys 80, ha descrit el concepte de salut sostenible. Inclou intentar evitar buscar solucions mèdiques a tots els problemes de la vida, evitar intents d'augmentar contínuament la provisió de noves tecnologies i tractaments (prioritzant aquells que tenen eficiència coneguda) i desconfiar d'idees utòpiques i de solucions màgiques. I, en positiu, intentar viure de la manera més sana possible (responsabilitat individual en la gestió de la salut) i entendre que, malgrat que l'evolució mèdica és impressionant, som finits i mortals.

Ja s'està introduint un nou llenguatge que tots hem d'aprendre: prevenció quaternària, sobrediagnòstic, sobretractament, prescripció de canvis de vida terapèutics, guies de no fer per delimitar l'impacte de les decisions individuals en la salut col·lectiva tenint en compte estils i condicions de vida com a determinants... S'han d'aprendre conceptes nous per poder arribar a un nou model, sostenible. Estem tots implicats, professionals i ciutadans, a intentar trobar consens en aquests termes. Qualsevol criteri representarà limitar, i aquest fet provocarà reaccions incòmodes i crítiques, però potser hi ha una cosa pitjor, que és ni tan sols plantejar de manera clara i oberta el debat sobre els límits del sistema sanitari.

El bioeticista argentí José Alberto Mainetti ho ha resumit de forma magistral: «Els nostres mestres es preguntaven si la medicina era art, ciència o religió. Nosaltres ens preguntem si és indústria, comerç o política». Segurament la medicina és ciència, art, indústria i política, tot junt. Això fa que sigui més imprescindible un debat obert, en diàleg entre ciutadans i professionals, no només els professionals de la salut sinó també de l'ètica, l'antropologia o l'economia. Fan falta espais on poder pensar i repensar.

En el vestuario están depositadas buena parte de las esperanzas en la visita del Sevilla al Bernabéu dentro de dos semanas