elPeriódico.com

Els anys 70 els professionals de moda van ser els fotògrafs, els 80 els modistes, els 90 vam triomfar els arquitectes, i la primera dècada del segle XXI regnen els cuiners. Però per sobre de tots, sempre han destacat els músics, posant banda sonora a cada època.

Edició Impresa

Versió en .PDF

Información publicada en la página 8 de la sección de Opinió de la edición impresa del día 05 de maig de 2010 VEURE ARXIU (.PDF)

Ahir, el gremi d’arquitectes vam votar per elegir representants per al nostre col·legi professional, el COAC, en un altre temps institució sacrosanta del que va ser una professió respectada juntament amb il·lustres metges i advocats. Però ha plogut molt i ara, en hores baixes, ningú decent recomanaria als seus fills estudiar aquesta incerta carrera. Estem en decadència, per la crisi i per cabuts. Tenim molts comptes pendents: el primer, diferenciar entre arquitectura i la mera construcció, que no són el mateix, com prou bé es pot comprovar en qualsevol perifèria urbana. Segon, alliberar-nos de dos extrems, la firma buròcrata o la divinitzada. Tercer, assumir que els enginyers i els aparelladors han sabut resoldre més bé que nosaltres moltes tasques constructives. Per tant, hem de reinventar la nostra professió amb un enfocament més humil, i, a la vegada, més ambiciós. Estem per resoldre problemes espacials amb responsabilitat social i amb un enfocament integral de la qüestió. I això no ho sap fer ningú més. Tenim capacitat per humanitzar la tasca del formigó, més enllà del seu caràcter pragmàtic o de la fita estel·lar. ¡Què importa que el visat sigui o no sigui obligatori! No podem lamentar-nos per privilegis perduts. Hem de tornar a demostrar que sabem crear ciutats millors. Hem de convèncer que continua sent imprescindible que algú amb formació universalista enfoqui els problemes edificatoris amb art i enginy, i no només amb càlculs. L’eficàcia ha produït molts més monstres que el cop de geni. Només un arquitecte és capaç d’imaginar una proposta orgànica que va des del cargol fins a la globalitat. La creativitat, i no només el compliment de la normativa de torn, ha de ser l’estendard de la nostra preciosa professió, que ara viu la desafecció del príncep i la sospita ciutadana.