Hola, què tal, sóc el teu Govern i acabo de posar en marxa aquest decret llei: quan els «organismes i entitats que formen part del sector públic» al·leguin nou mesos d'«insuficiència pressupostària sobrevinguda i persistent», podré portar a terme un ERO per causes econòmiques i acomiadar els meus treballadors amb una indemnització de 20 dies per any.

Edició Impresa

Versió en .PDF

Informació publicada en la página 8 de la secció de Opinión de l'edició impresa del dia 18 de febrer de 2012 VEURE ARXIU (.PDF)

El que té de bo és que jo mateix faig els pressupostos públics. De manera que si no pago a la sanitat, ni a les universitats, ni al Consell Superior d'Investigacions Científiques, ni a RTVE, ni als òrgans que gestionen els serveis socials, tindran una insuficiència tan sobrevinguda i persistent que tots els seus treballadors podran començar a tremolar, excepte els funcionaris, que es regeixen per un altre estatut.

Ni l'educació, ni la medicina, ni per descomptat el periodisme, la ciència o els centres de reinserció donen diners. Així es gesta la privatització: per sobreviure, els organismes i entitats necessitaran la injecció de les empreses, que engendraran el monstre de les finances. El papa Moody's estarà orgullós de mi.

¿Què ha de fer un ministre com Déu mana? Per començar, anomenar corporació al seu ministeri. I si és de Cultura, com diu Esteban González Pons, recuperar tresors del fons del mar i descobrir giocondas. Per a què recolzar músics i actors, si són uns teatrers amb una formació que no es mereix cap consideració i encara menys de grau superior. Que treballin. ¿Hi ha atur? Doncs que s'exiliïn. Aquí estem en guerra contra la reivindicació artística, que amb l'excusa que s'estan expressant són capaços de saltar-se el nostre control; perdó, volia dir la seguretat ciutadana.

D'acord, potser això no és estrictament governar, però jo mano. Perquè tu ho vas voler. I només fa un parell de mesos que hi sóc.