El Periódico

La política i el model econòmic

Toni Mollà

Toni Mollà

Periodista

¿Què se n'ha fet de l'eix de la prosperitat?

@{toni_molla}

L'aposta de València pel monocultiu turístic i immobiliari ha arrossegat el sector financer

Dimarts, 5 de juny del 2012

Comparar els models de desenvolupament de Madrid i València és redundant. Per trobar-hi diferències cabdals, l'observador hauria de remuntar-se tan enrere que el substrat tindria un valor gairebé etnogràfic. L'arrencada de l'himne de la Comunitat Valenciana -«aquest país amb nom de junta d'escala», segons el meu col·lega Manuel S. Jardí- és tota una declaració d'intencions: «Per oferir noves glòries a Espanya, la nostra regió va saber lluitar». Amb la seva oficialització el 1984, el socialista Joan Lerma donava una puntada de peu metafòrica al projecte de l'esquerra antifranquista i valencianista i, complaent Ferraz, adoptava amb entusiasme el model sociocultural de la dreta.

En les eleccions autonòmiques del 1995, l'alcalde de Benidorm, Eduardo Zaplana, s'imposava a Lerma -que va fugir a Madrid el mateix dia de la presa de possessió del seu successor-. La rendició discursiva, la desaparició socialista de l'estructura ciutadana i el seu acomodament a l'oposició van deixar el camp lliure perquè el Partit Popular es convertís en partit de Govern. Fins avui.

Eduardo Zaplana es va arremangar, va repartir joc i beneficis entre famílies i senyors territorials com el superimputat Carlos Fabra, i, mans a l'obra, va llançar el territori a la construcció sense límits. Agraït amb els seus padrins de Benidorm, va dissenyar Terra Mítica com a aposta complementària a la turística, amb els consegüents negocis paral·lels, avui al jutjat, i la hipoteca de Bancaixa i la CAM, les dues principals caixes d'estalvi valencianes. Era la primera càrrega de profunditat contra el sistema financer del país, vull dir de la Comunitat. Per deixar-ho tot ben lligat, Zaplana i el seu vicepresident José Luis Olivas van modificar la llei de caixes i van reservar a la Generalitat el 51% dels consellers. El silenci passiu dels socialistes encara ressona en les orelles més sensibles. Però les sucoses dietes i la defensa de miserables parcel·les de poder van enterrar encara més una oposició sense discurs ni pràctica política. Quan Zaplana va ser cridat a Cort per Aznar el 2002, Olivas va ocupar de forma interina la presidència de la Generalitat fins a l'arribada de Francisco Camps. Com a contraprestació, Olivas va rebre la presidència de Bancaixa i el control indirecte del Banco de Valencia, joia històrica de la burgesia valenciana. Des d'allà fins a Bankia tot va ser «per oferir noves glòries a Espanya» i evitar, sobretot, que els catalans de La Caixa posessin els seus peus a València o controlessin Caja Madrid i els fitxatges de Florentino Pérez.

El 2003, el mateix any que Pasqual Maragall assumia la presidència de Catalunya, Camps va guanyar les eleccions valencianes, mesos abans que Zapatero recuperés per al PSOE el Govern d'Espanya. Amb aquests dos «enemics exteriors», Camps va trobar el filó del victimisme: va iniciar una campanya, ara aparcada, que exigia al Govern socialista un canvi en el model de finançament -aprovat, per cert, entre Zaplana i Aznar el 2002- per fer front a les despeses de «sanitat, educació i dependència», que ja és dir. Paral·lelament, va multiplicar la seva aposta pel totxo i els grans esdeveniments, segons ell «fàbriques del segle XXI al servei d'una indústria estratègica que és el turisme». El President va tenir aquest somni durant la visita a un estand de Fitur -amb adjudicació a Gürtel que encara cueja- presidit per una fotografia seva amb Gérard Depardieu caracteritzat com a Obèlix feta mesos enrere a la Ciutat de la Llum d'Alacant, una altra empresa en fallida. Els altres grans esdeveniments -en format papal, F-1 en circuit urbà, Ciutat de les Ciències o glamurosa America's Cup- intentaven, segons les seves paraules, situar València al mapa. Per contrarestar el discurs mediterrani de Maragall, Camps va presentar al món un «eix de la prosperitat» amb Esperanza Aguirre i Jaume Matas, rubricat el juliol del 2004 al castell de Bellver. La caiguda de Matas el 2007 va amputar el trio. Inassequibles al desànim, Camps i Aguirre van rellançar l'invent amb el lema Madrid-Comunitat Valenciana, destí compartit, que utilitzava el títol espanyol d'una mediocre comèdia romàntica (Man About Town), en què un vulnerable agent artístic de Hollywood és víctima d'una misteriosa dona. Malgrat la premonició, Camps sempre va tenir Madrid com a destino en lo universal fins que va topar amb Gürtel i el finançament irregular del seu fons d'armari.

Mentrestant, el País Valencià s'ha situat amb dret propi en tots els mapes mundials pels seus nivells tòxics de corrupció, la desaparició del sistema financer propi, una crisi agrícola i industrial sense precedents, una taxa d'atur superior a l'espanyola i una despesa pública un 20% inferior a la mitjana espanyola. El forat negre de Bankia i el dèficit ocult i ocultat de Madrid i València són potser la profecia autorealitzada d'aquell destí compartit entre el meu expresident i la lideresa madrilenya, supervivent d'un eix de la prosperitat reconvertit ara en «model de la vella economia» de què parlava fa uns dies el Financial Times per referir-se a la capital valenciana.

Periodista

El Guangzhou Evergrande endurece el inicio de las negociaciones y remite al Barça a la cláusula de rescisión de Paulinho