Gent corrent

Judit Besora: «Si em donessin una feina de 2.500 euros, diria que no»

Una oenagé unipersonal. Cèntim a cèntim, aquesta tenaç noia de Valls aconsegueix moure muntanyes.

Dimecres, 28 de desembre - 00:00h.

Mentre el país estava pendent de la grossa de Nadal, ella estenia un llençol sobre el paviment amb la frase Llegir ens fa lliures i animava els transeünts a omplir les lletres amb monedes. Feia un fred que pelava i el vent a ratxes amenaçava d'emportar-se el seu xiringuito, però a les 48 hores una Judit entumida recollia la recaptació, exactament 343,71 euros, que d'aquí uns dies volaran amb ella a Burkina Faso, on aquesta jove lingüista de Valls dóna classes d'alfabetització a gent discapacitada.

-¿No seria més fàcil donar un tant al mes a una oenagé?

-Prefereixo anar per lliure. Així m'asseguro que cada euro que recullo arriba al seu destí.

-¿És que ha tingut alguna mala experiència?

-El 2010 em vaig passar mesos muntant xerrades, concerts, barres de bar, fent tot el que se m'acudia per recollir diners per a un projecte educatiu a prop de Ciutat del Cap, a Sud-àfrica. Treballava hores per reunir tot just tres euros, però ho feia amb molta il·lusió. Quan vaig viatjar fins allà, l'oenagé local em va exigir els diners per a una altra cosa que no era viable. Em van amenaçar i vaig haver de sortir disparada del país.

-Quina manera de començar la seva carrera humanitària.

-Havia deixat la família, els amics, el pis, una feina que m'encantava i tornava a ser a casa. Durant mesos no vaig saber què fer. Al final, li vaig dir a la meva mare que tornaria els diners, buscaria feina i tornaria a la vida normal. Aquella mateixa nit la meva mare, que ho havia passat fatal quan vaig estar a Sud-àfrica, em va enviar un correu amb dos links d'oenagés que buscaven voluntaris. Poc després estava treballant sola a Burkina Faso.

-D'això en diuen amor de mare.

-Els meus pares m'han inculcat que és molt important viure, però viure amb majúscula, no deixar passar el temps, sinó fer alguna cosa que t'apassioni. Si ara m'oferissin una feina de 2.500 euros al mes, diria que no.

-¿Per què?

-A mi em paguen amb somriures. Tinc la sort de fer una feina que m'apassiona; econòmicament és una ruïna, però a nivell personal em recompensa 10.000 vegades. Sempre actuo pensant que, el dia que miri cap enrere, estaré orgullosa del que he fet. No canviaré el món, però per a mi és molt important ajudar les persones que he conegut; es mereixen una oportunitat.

-¿I no podia ajudar aquí?

-Hi ha una part egoista. Volia conèixer una altra manera de viure, més austera, en un lloc on hagués d'anar a buscar aigua al pou per dutxar-me; volia viure amb el mínim.

-¿Així viu a Ouagadougou?

-Els tres primers mesos els vaig passar a la casa d'una oenagé, una casa amb aigua, electricitat, cuina, lavabo, dutxa... Però per a mi no tenia sentit viure a l'europea. ¡No conec ningú d'allà que visqui així! Als tres mesos vaig llogar una habitació de 12 metres quadrats que és casa meva. No hi ha cuina i el lavabo és un forat que hi ha en un pati compartit. Si sóc a casa, cuino fora amb les veïnes o xerro amb elles estirada sobre una alfombra. És el que buscava: el contacte directe amb la gent.

-A la web www.juditiafrica.com té un comptador amb tots els diners que recapta i com els inverteix, fins a l'últim cèntim.

-Intento ser tan transparent com puc. Si algú ha donat 50 euros, n'han d'arribar exactament 50 a Burkina Faso, així que quan em fan donacions per internet i Pay-Pal cobra una comissió del 3,4%, els dos o tres euros que falten per arribar als 50 els poso jo. No em dóna la gana que aquests diners es perdin.

-Vostè és una persona molt íntegra.

-En llengua mooré i dioula Burkina Faso significa «la terra de les persones íntegres». Al principi no m'ho creia, «no és possible tanta bondat» pensava, però m'he hagut de menjar les meves paraules. A Burkina he après que l'ésser humà no ha de ser dolent per naturalesa.

-¿I no seria millor que vinguessin ells a ajudar-nos a nosaltres?

-Aquí radica la incongruència del que estic fent. Per un costat, els vull ajudar i, per un altre, no m'agrada que aspirin al que tenim nosaltres, perquè el que tenen ells és molt més valuós.

-¿Em deixa convidar-la a un cafè?

-Gràcies. Des que la gent sap el que faig, gairebé sempre em conviden.

-El que es deu estalviar en cafès.

-Cada cop que em conviden, agafo els 1,20 euros que costa el cafè i ho inverteixo en el meu projecte.