El Periódico

Albert Garrido

Periodista

La postveritat, una mentida molt antiga

@AgarridoAlbert

La mentida, utilitzada com a instrument de propaganda, es comença a usar massivament en la guerres de Flandes del XVI i té el seu apogeu amb els nazis

La postveritat, una mentida molt antiga

Dissabte, 11 de febrer del 2017 - 16:59 CET

No hi ha res especialment nou o original en la pràctica de la postveritat, avui tan present en totes les discussions perquè se li atribueix una part important de l’elecció de Donald Trump. Aquests fets alternatius o dades alternatives a què es refereix Kellyanne Conway, assessora de la Casa Blanca, no són gaire diferents dels disbarats, deformacions o mentides posats en circulació des de temps immemorial per professionals de l’engany. Segles abans que els algoritmes portessin els gestors de les xarxes socials a privilegiar unes informacions sobre altres, encara que siguin falsedats, hi va haver qui va veure en la desinformació una eina poderosa per vèncer els seus adversaris i hipnotitzar els seus adeptes.

Segons l’opinió de George Steiner, "el que no es pot conceptualitzar no es pot dir; el que no es pot dir no pot existir". En sentit contrari, tot el que es pot dir té possibilitats d’arrelar en els receptors com una cosa que en veritat existeix. Al citar amb gest convençut l’atemptat de Bowling Green, que mai s’ha produït, té grans possibilitats d’incorporar-se en l’imaginari col·lectiu com un atac ter­rorista del qual ningú va informar, però a la intoxicació perpetrada per Conway li falta originalitat. En l’'Apologia de Guillem d’Orange' -segle XVI, guerres de Flandes- la llegenda negra espanyola es concreta en un exercici d’informació enverinada i de propaganda, però va tenir tant de poder de convicció entre els flamencs sotmesos a l’autoritat de Felip II i del duc d’Alba, que el mateix Montesquieu va recórrer a aquesta 'Apologia' per conformar part de les seves 'Cartes perses', i fins i tot al segle XVIII seguien els il·lustrats aferrats a l’arquetip espanyol del pamflet orangista, anticipatori de la postveritat.

Molt abans que cobrés vida la veritat postfactual, un concepte nascut a Alemanya -el còmic Stephen Colbert l’anomena veritat alterativa-, molt abans de la invenció el 1992 del terme postveritat pel dramaturg Steve Tesich, es respirava una atmosfera carregada d’indecoroses falsedats. Després de la guerra civil dels Estats Units, el Partit Demòcrata va fer notables esforços per demostrar que la població negra, acabada d’alliberar de l’esclavitud, no estava preparada per votar (va recórrer fins i tot a arguments pseudocientífics). En realitat, la campanya gairebé no va ocultar el fet que el partit estava governat per polítics del sud esclavistes, derrotats en les eleccions del 1868 per la candidatura republicana del general Ulyses S. Grant, a qui van votar els molt pocs negres que aquell any van poder-ho fer.

"La democràcia té molt més a témer de les perversions o desviaments del projecte democràtic que venen de l’interior", va dir el sociòleg Tzvetan Todorov, que ha mort aquesta setmana. Entre aquestes perversions hi figuren episodis tan ressaltables com la intoxicació informativa desencadenada pels dia­ris sensacionalistes de William Randolph Hearst arran de l’enfonsament del cuirassat 'Maine' (el febrer del 1898), que va ser el pretext recolzat per la Casa Blanca per desencadenar la guerra contra Espanya. Passats els anys, aquella postveritat va quedar al descobert: l’explosió que va enfonsar el 'Maine' no va ser un sabotatge organitzat per les autoritats espanyoles, sinó un accident a l’interior del vaixell, que es va enfonsar.

L’AMENAÇA

Barack Obama va dir abans de deixar la presidència que les pràctiques de mitjans de comunicació "amenacen la democràcia al permetre que la gent es retiri a les seves pròpies bombolles de coneixement". Aquestes bombolles poden ser tan noves i influents com les articulades en xarxes socials com Facebook o tan velles com la propaganda antisemita que forma part inseparable de la història d’Europa.

Fins a l’Holocaust, van transcórrer segles de postveritats que van justificar pogroms, persecucions, judicis pactats i la cèlebre frase sobre el poder de la mentida atribuïda a Joseph Göebbels: "Repetida mil vegades es converteix en veritat". Ni tan sols el compromís de personatges com l’escriptor Émile Zola, autor de l’article 'J’accuse' sobre el 'cas Dreyfus', publicat al diari 'L’Aurore' el 13 febrer de 1898, va poder rebentar la bombolla. ¿Es pot rebentar avui o el temut final de l’ordre liberal desposseirà de valor la veritat i minimitzarà el paper dels mitjans solvents per contrarestar l’auge de la mentida?

No le asusta tener que ganarse la titularidad, pero tampoco quiere aburrirse en el banquillo