El Periódico

Català de l'Any 2016

Esclaus del culte al Jo

Antoni Gutiérrez-Rubí

Assessor de comunicació

La política narcisista

@antonigr

En aquesta societat de bombolles autoreferencials, de bucles emocionals, de càpsules fragmentades... la política es converteix en un 'selfie' permanent

La política narcisista

BRENDAN MCDERMID

Dijous, 20 d'abril del 2017 - 19:24 CEST

És temps de narcisos. Floreixen ara, a la primavera. Els narcisos tenen moltes varietats, però la més coneguda és el narcissus poeticus (narcís dels poetes). Una flor molt utilitzada en la fabricació de perfums per la intensitat de la seva olor. Inspiracional i embriagadora, deu el seu nom a Narcís, jove de la mitologia grega caracteritzat per la seva bellesa.

El poeta Ovidi va escriure, en la versió romana de la mitologia grega, que Narcís era un jove bell i molt atractiu, que va rebutjar l’amor de la nimfa Eco. Va ser castigat per la seva supèrbia i obligat a admirar, permanentment, el seu propi reflex en un rierol. Si el volia acariciar a l’aigua, s’esvaïa. La seva culpa era el seu càstig. El jove, pres de la desesperació per no poder sadollar la seva pròpia admiració, es va suïcidar. Incapaç d’estimar altres persones a l’enamorar-se de la seva pròpia imatge, va sucumbir a la seva pròpia frustració.

El concepte de «narcisisme» va ser reinterpretat per Freud, que el va descriure com un trastorn caracteritzat pels comportaments egoistes de les persones obsessionades a ser reconegudes socialment. ¿És possible que existeixi una política narcisista? Sí. Com també és possible que els polítics narcisistes protagonitzin, en part, la vida pública contemporània.

EL RECONEIXEMENT DE LA FALSA RECIPROCITAT

Potser, també, és que vivim en una societat narcisista, en la qual l’onanisme individualista del Jo busca, sense consol, el reconeixement de la falsa reciprocitat. En aquesta societat de bombolles autoreferencials, de bucles emocionals, de càpsules fragmentades… la política es converteix en un selfie permanent. Líders que ens ofereixen autoajuda en lloc d’objectius, placebo en lloc de reptes, il·lusions en lloc de compromisos. Solucions fàcils, populisme de mirall.

Aquesta visió narcisista del lideratge, tan embriagadora com incapaç, ens proposa estimar-nos a nosaltres mateixos, en una mena de replec autàrquic i egoista. Davant d’aquesta oferta de reclusió interna, la temptació de la resistència estètica emergeix com l’altra cara del narcisisme que diu combatre. Una resistència d’exhibició que s’agrada, feta per agradar, que viu dels #m’agrada a les xarxes. Una resistència que prefereix el plaer de la puresa, al dolor del pacte i del compromís. La política atrapada entre miralls. Tan bella com estèril. Tan bonica com irrellevant.

Necessitem una altra cultura política capaç d'alliberar-se, i de lliberar-nos, de la necessitat d'agradar i agradar-nos

La resistència narcisista no pot combatre la política narcisista. L’alimenta, encara que sigui involuntàriament. Necessitem una altra cultura política capaç d’alliberar-se –i d’alliberar-nos– de la necessitat d’agradar i agradar-nos. L’efecte #m’agrada en política ens redueix al curtterminisme, al que és tàctic, estètic, espasmòdic. Característiques diametralment oposades a una política transformadora que només és possible aconseguir –i desenvolupar– amb compromisos i acords, amb esforços i reptes. Una política de mitjans i llargs terminis, estratègica, ètica i constant. Una política radical i no superficial.

ESTÍMULS EMOCIONALS

Correm el risc que l’acceleració fragmentada converteixi la política en un tràiler, tan sincopat com efectista, on l’opinió es converteixi en una pura impressió. Javier de Rivera, coeditor de Revista Teknokultura, explorava una anàlisi sociològica del #m’agrada i els cors de Twitter (en relació amb la recent substitució dels Favs per cors en aquesta xarxa). I afirmava: «Quan aquestes aplicacions faciliten la recepció d’aquests reforços positius sentim un important estímul emocional»; al mateix temps que advertia, també: «La mecanització i la virtualitat no-comprometedora del reforç positiu estan pensats per generar espais sense frecs, interaccions socials sense societat, xarxes sense comunitat». La interacció a Twitter va experimentar, per exemple, un increment del 6 % des que va introduir els cors. Alhora que l’odi creixia en aquesta mateixa xarxa. ¿Paradoxal?

Quan la política es declina en primera persona del singular, i no del plural, el que triomfa és l'antipolítica

El doctor en Ciències Polítiques per la Universitat d’Oxford, Víctor Lapuente, s’alarma i es pregunta: «Déu ha mort, Marx ha mort, però el Jo està més viu que mai. ¿Ens hem emancipat, entrant en un període de política pragmàtica… o hem caigut esclaus del culte al Jo, obrint una era de política narcisista?» Crec que encara no sabem la resposta a la seva pregunta. Però sí que comencem a descobrir –i a témer– que potser la societat líquida tendeix a ser gasosa i que la política líquida és un mirall, com aquell on es veia reflectit Narcís.

Quan la política es declina en primera persona del singular (Jo) i no en la primera del plural (Nos-altres), el que triomfa és l’antipolítica.

El argentino anotó su primer gol con la camiseta del Barcelona