elPeriódico.cat

Permetin-me que recorri a una petita metàfora per justificar la meva abstenció, i la de molta més gent, en les últimes eleccions:

FRANCINA CORTÉS

Edició Impresa

Versió en .PDF

Informació publicada en la página 8 de la secció de Opinión de l'edició impresa del dia 06 de desembre de 2011 VEURE ARXIU (.PDF)

Posem que a un el conviden a un sopar, però sap per endavant que el menú no serà gaire del seu gust i la companyia encara menys. Davant d'aquesta tessitura, un pot optar per quedar-se a casa (l'abstenció) o presentar-se al sopar, però no provar ni un sol plat ni dirigir la paraula a ningú (el vot en blanc). Jo fa uns quants anys que, davant d'una invitació com aquesta, vaig optar per quedar-me a casa, però no per això em considero un passota, un frívol o un ésser antisocial (bé, això últim, només a estones). Simplement, l'oferta em sembla tan lamentable que fins que no millori la qualitat del menjar i l'aspecte moral dels comensals, prefereixo fer-me un entrepà de mortadel·la i endrapar-lo a soles mentre m'empasso un parell d'episodis de Mad men.

Abans d'això, jo havia estat un votant contumaç del PSC. Durant els 23 inacabables anys del pujolisme, en què els de la meva corda vam estar a punt de morir d'avorriment unes quantes vegades, vaig somiar que algun dia triomfaria l'esquerra a Catalunya i que tot seria diferent: el nacionalisme deixaria de ser obligatori, la relació amb la resta d'Espanya seria més agradable, el castellà i el català conviurien en santa pau, floriria aquella cultura cosmopolita intuïda durant els primers anys de la transició i, en definitiva, donaria gust viure a Barcelona, convertida per fi en el que estava cridada a ser abans que arribés el comandant Pujol i manés parar: una de les ciutats més estimulants d'Europa, la Nova York del Mediterrani, el libèrrim districte federal amb què somiava el meu amic Loquillo...

Però llavors va arribar Pasqual Maragall a la presidència de la Generalitat i es va treure de la màniga un nou Estatut que ningú li havia demanat, com si el càrrec imposés decisions extemporànies, i la corda amb Espanya es va tensar més que en l'era precedent, davant l'estupor dels que havíem votat pel nostre exalcalde favorit.

I després va venir José Montilla, un andalús que es creia que era català, i es va posar a sobreactuar sense taxa amb la qüestió nacionalista, arribant un bon dia a l'extrem de necessitar un intèrpret per parlar al Parlament espanyol amb un altre andalús. El PSC, en qui molts confiàvem perquè fabriqués una Catalunya que ens agradés més que la que ens havia encolomat Pujol, es convertia, sota una poderosa síndrome d'Estocolm, en una imitació defectuosa del seu adversari. I començava la pugna interminable sobre com havia de ser el partit. Per a uns, se n'estava anant en orris per un excés de nacionalisme. Per a uns altres, la culpa del desastre en marxa es devia, precisament, al contrari, al fet que no s'era prou nacionalista. Avui, segueixo sense tenir la resposta a aquesta disjuntiva, però sí que els puc dir que som uns quants els que creiem que, entre altres coses, ha estat l'adscripció nacionalista de la nostra suposada esquerra el que l'ha conduït a la irrellevància que se li augura després d'aquestes últimes eleccions. Total, pot pensar l'elector indecís, ¿per què votar una còpia quan pots votar l'original?

Així és com molts votants del PSC hem acabat instal·lats en l'abstenció (i és possible que sense la deriva nacionalista del partit no hagués sorgit mai Ciutadans). Puc estar equivocat, que consti. Potser no hi ha vida fora del nacionalisme, atès que fins i tot el que queda dels comunistes -els emprenedors nois d'Iniciativa per Catalunya-Esquerra Unida i Alternativa- es declara nacionalista: si el pobre Karl Marx s'aixequés de la tomba, els faria una cara nova i els recordaria que el seu himne no es diu La independentista ni L'autonòmica, sinó La Internacional. Però em resisteixo a creure-ho. El que és indubtable és que avui dia, a Catalunya, no hi ha cap partit potent que representi la gent com jo: un partit progressista, que se senti tan català com espanyol, i que ofereixi un programa d'esquerra tan creïble com estimulant. Evidentment, aquest partit no és el PSC perquè, ara com ara, ningú sap què és ni què pretén. En qualsevol cas, tot sembla indicar que el gir nacionalista emprès per Maragall i continuat, amb la fe del convers, per l'inefable Montilla no està donant gaire bons resultats.

És així com ens han deixat orfes a uns quants. I som un grup bastant ampli. ¿Les nostres característiques? No ens convenç el nacionalisme de CiU ni, molt menys, el d'ERC. No ens agraden els regustos franquistes del PP. No ens podem prendre seriosament el discurs decimonònic d'ICV. I encara que som conscients que, al cap i a la fi, poca cosa hi pot fer la política en un món controlat per Goldman-Sachs (i una sèrie de gentussa no identificada), ens agradaria que, almenys, hi hagués algú a la nostra petita comunitat autònoma a qui ens vingués de gust votar.

Fins que arribi l'hora, molt em temo que ens quedarem a casa rosegant els nostres entrepans de mortadel·la.

Periodista.