En el seu últim missatge, en el dia del patró dels periodistes, Benet XVI ha posat en pràctica el que en podríem dir el pensament cruyffista. És a dir, l'elogi de l'obvietat. Si nosaltres tenim la pilota, deia Cruyff, els altres no la tenen. Aquest va ser el cim de la seva filosofia, una màxima estupenda. Ara, el Sant Pare, per parlar de la comunicació ha volgut fer un elogi del silenci. I ha dit: «Quan la paraula i el silenci s'exclouen mútuament, la comunicació es deteriora, bé perquè es crea un cert atordiment o bé, per contra, perquè hi ha un clima de fredor». Sensacional. Això vol dir, en traducció vaticana, que un que parla molt es fa pesat mentre que l'altre, si no diu res, es fa avorrit. La combinació de la xerrameca i la quietud és el desideràtum cristià. Però la cosa no s'acaba aquí. Continua el Papa: «Si callem, permetem que la persona que tenim al davant pugui parlar». Cruyff no ho podria millorar. En unes quantes tertúlies haurien de tenir aquesta màxima pontifícia clavada al suro d'entrada de l'estudi, tot i que potser discreparien ferotgement: n'hi ha molts que pensen que, si calles, no existeixes. El fet és que el silenci que pregona Benet XVI es combina amb «l'essencialitat dels missatges breus que admeten pensaments profunds». Idea nuclear: calla i, si no pots callar, escriu sentències a Twitter. Sant Tomàs d'Aquino, si veiés això, es faria apòstata.

Edició Impresa

Versió en .PDF

Informació publicada en la página 6 de la secció de Opinión de l'edició impresa del dia 01 de febrer de 2012 VEURE ARXIU (.PDF)