Joaquim Coll Historiador

L'historiador Niall Ferguson, en la presentació del seu llibre 'Civilización. Occidente y el resto,' parafrasejant la cèlebre frase de Karl Marx sobre la religió, va declarar que el nacionalisme s'havia convertit en la cocaïna de les classes mitjanes. Es va afanyar a matisar que a Europa només està disponible amb recepta, ja que des de mitjans del segle XX la gent ja no va a la guerra, no es mata per la pàtria. No obstant, la pulsió nacionalista torna a ser una altra vegada molt poderosa i s'ha convertit en l'oficina de reclutament populista de no poques formacions polítiques, sobretot de dretes. 

Per desgràcia, a Espanya no estem lliures d'aquesta plaga: els debats patrioters i els greuges territorials són el nostre pa de cada dia. S'ha convertit en una droga que subministren irresponsablement no pocs mitjans de comunicació, tant a Madrid com a Barcelona. Per un costat, la cultura política del nacionalisme espanyol és majoritàriament antiliberal, i es mostra incapaç d'acceptar la diversitat plurinacional com un fet positiu de la realitat espanyola contemporània, 
 
Per l'altre, a Catalunya, encara que el sobiranisme es presenta com a modern, i com un fet que ve de la base, juga al populisme i en el seu vessant més neoliberal té un tuf reaccionari. Ho estem veient diàriament en el debat sobre l'anomenat pacte fiscal, on es barregen veritats amb mentides deliberades. La campanya que porta a terme CDC a favor de la hisenda pròpia és molt demostrativa de tot això, perquè afirma sense cap matís que «el dèficit fiscal català el 2009 va ser del 8,4% del PIB, 16.400 milions d'euros, de 45 milions diaris, cosa que vol dir que cada català paga de mitjana 2.200 euros a l'Estat que no tornen». La consigna convergent remata l'argumentació afirmant que, «pel fet de ser espanyols, cada català contribueix amb un costós peatge de sis euros diaris, que se'n van i no tornen de cap manera». Es tracta d'una carregosa lletania si no fos també que és un perillós amonal ideològic. 

 Doncs bé, resulta que aquestes dades no són comptables. El verdader saldo fiscal català pel càlcul del flux monetari va ser deficitari en només 792 milions el 2009. Curiosament, l'altre càlcul, l'anomenat flux benefici, ofereix per primera vegada superàvit. Els famosos 16.000 milions que tant repeteixen alguns no són una dada objectiva de la realitat. A aquesta xifra s'hi arriba només a través d'una fórmula acadèmica anomenada neutralització de les balances. Es tracta de suposar què hauria passat si tot el dèficit públic de l'Administració General de l'Estat s'equilibrés de cop per la via dels ingressos, dels impostos. Passa, no obstant, que aquesta hipòtesi no s'ha efectuat mai en cap lloc del món. Tampoc a Espanya, de manera que és mentida que s'hagin volatilitzat el 2009 de les butxaques catalanes tants milions d'euros. A més a més, els intents per reduir el nostre enorme dèficit públic no s'estan produint principalment per la via d'augmentar els ingressos, sinó, com observem diàriament, retallant dràsticament les despeses i la inversió, a través de duríssimes retallades socials. En aquest cas, la hipòtesi acadèmica de neutralitzar les balances per la via de la despesa ens conduiria a un dèficit fiscal substancialment menor, el 6,3% del PIB. Sens dubte segueix sent excessiu, encara que, insisteixo, no es tracta d'un autèntic saldo fiscal, sinó d'un altre càlcul possible. 

Això no significa que no haguem de tenir en compte el dèficit generat per l'Estat, i imputar-lo d'alguna forma sobre les balances fiscals. Ara bé, el que no es pot fer és un ús populista, demagògic, ja que tot això és bastant més complex. I, per descomptat, el que no es pot fer és resumir-ho en un eslògan de partit en un moment socialment tan delicat. El més trist és que certs economistes es prestin a fer propaganda política en programes televisius o radiofònics, alimentant el pensament únic i certs tòpics sobre l'Espanya meridional, gandula i malbaratadora, de la mateixa manera que altres a Alemanya parlen en termes semblants dels europeus del sud. 
 
Per descomptat que ningú seriós discuteix que existeixi un dèficit fiscal català. Però és molt diferent afirmar que som víctimes d'un robatori sistemàtic, com fan els nacionalistes, que sostenir que hi ha un dèficit crònic en inversions. Els catalans no paguem més del que ens toca, sinó que rebem menys en relació amb la nostra població i del que estratègicament convé a l'economia catalana i espanyola per sortir de la crisi. S'ha d'anar amb molt de compte quan es vincula el debat sobre les balances fiscals amb el del finançament de la Generalitat. Són variables que van en paral·lel, però la segona no és una conseqüència de la primera. Tampoc ningú dubta que s'hagi de millorar l'autonomia financera de l'autogovern, ni que els instruments de solidaritat amb la resta d'Espanya s'hagin d'ajustar més, ni tampoc que la lleialtat institucional del que s'ha pactat amb l'Estat s'hagi de garantir. Fem-ho, per favor, sense populismes, des de la unitat política i el sentit comú.