Bruce Springsteen ha triat l'estrèpit per compartir el seu posicionament davant la duresa dels temps que corren. Sense que se n'hagin discutit a fons les causes, les complicitats i els beneficiats per aquesta crisi devastadora, la doctrina dominant intenta ara racionalitzar-ne les conseqüències, que de moment recauen en els més febles. Springsteen opta per fer soroll davant el silenci còmplice dels botxins i acatador dels sentenciats.

Edició Impresa

Versió en .PDF

Informació publicada en la página 7 de la secció de Opinión de l'edició impresa del dia 21 de febrer de 2012 VEURE ARXIU (.PDF)

«Ja havia passat abans i passarà una altra vegada», canta en una de les seves noves lletres. És per això que l'ànima de Wrecking Ball la busca en el folk americà i en la música espiritual. El sentiment de comunitat, sempre present en la seva discografia, adquireix màxima presència escènica quan qui l'acompanya és la E Street Band. I ara era el moment de tornar-hi a comptar. Si amb la Sessions Band va treure la pols a la tradició de protesta i compromís de Pete Seeger o Woody Guthrie, ara els nois del carrer E expressen la que el mateix Springsteen firma de pròpia mà en el moment actual. Wrecking Ball, denuncia, aglutina i convida a cantar, cridar i picar de mans. Consciència, compromís i lluita pel futur. Al tren dels somnis i les esperances per sortir de la situació, Bruce hi suma ara la locomotora més potent del rock. La producció d'Aniello i Tom Morello, a més, li dóna una nova dimensió.

Els concerts que veurem a Sevilla, Las Palmas, Barcelona, Sant Sebastià o Madrid ens prometen diversió, però no evasió. Bruce està en el present, en el centre del diàleg. Amb una percussió poderosa, sonaran tambors de regeneració musical i cívica. El cant compromès i vital d'un grup de músics que es resisteixen a ser una atracció de fira per a nostàlgics. Són una màquina greixada i imparable que ara accepta el repte de portar una bola d'acer per demolir discursos buits i còmplices de la injustícia del moment. Dijous passat va presentar el disc a París, i les llambordes del 68 ja tenen també forma de cançó.