Tinc la sensació que tot el que és a punt de discutir-se a Sevilla es concentra en el debat entre els atractius personals d'un senyor i una senyora. El Congrés del PSOE sembla que es redueixi a aquesta fraternal (o fratricida) confrontació. Hi sé distingir ben poques variables que vagin més enllà de la capacitat de seducció. Vull dir que no hi veig, en un moment de rearmament polític decidit de la dreta (des de l'avortament fins a l'aigua; des de l'educació fins a la coerció moral), la postura ferma d'una esquerra que aspiri no solament a governar de nou, sinó a parlar amb fórmules renovades de progressisme. Potser el punt on Rubalcaba i Chacón conflueixen amb més entusiasme és en l'afany d'abanderar noves estratègies centralitzadores, legítimes però allunyades del que molta gent havia pensat que el socialisme espanyol podia transmetre en un Estat on la qüestió nacional no és, ni de bon tros, un problema resolt.

Edició Impresa

Versió en .PDF

Informació publicada en la página 8 de la secció de Opinión de l'edició impresa del dia 03 de febrer de 2012 VEURE ARXIU (.PDF)

Abans del congrés, no estaria malament que els delegats, a mode de frontispici, veiessin aquella escena d'Aprile en la qual un Nani Moretti irritat comenta l'aparició de Massimo d'Alema davant Berlusconi en un show televisiu: «Digues alguna cosa, reacciona. Va, digues alguna cosa, D'Alema, respon, digues alguna cosa que sigui d'esquerres. O encara que no ho sigui, alguna cosa de civilitat, reacciona, no ens hem d'abatre, cony». Que vegin l'escena, a veure si els il·lumina.