El Periódico

Bicentenari d'un text històric

Joaquim Coll

Joaquim Coll

Historiador

Mite i realitat de 'la Pepa'

@joaquimcoll

És perillosa la tesi que la Constitució de 1812 va materialitzar la idea d'una Espanya uninacional

Dilluns, 12 de març del 2012

Intentar extreure lliçons de la història és sempre temptador. Busquem respostes que no tenim i la història subministra arguments de certa utilitat. A les portes de la celebració del bicentenari de la Constitució de Cadis, popularitzada com la Pepa (perquè es va aprovar el dia de Sant Josep), tornarem a sentir la repetició d'alguns tòpics. No hi ha dubte que la Carta gaditana va marcar el pas de l'antic règim al sistema polític liberal, que es pot resumir en els principis de sobirania nacional i divisió de poders. Ara bé, no ha de confondre's això amb un règim democràtic, semblant a l'actual, ja que, entre altres limitacions, el poder executiu el seguia exercint el monarca i el sufragi universal excloïa bona part de la població: dones, pobres, analfabets, servents, negres, criolls o indis. No tots els espanyols «dels dos hemisferis» eren iguals en drets.

SI BÉ LA Constitució de 1812 va atorgar importants llibertats modernes (d'expressió, d'impremta, de reunió, de propietat i de seguretat), en va deixar al marge una de molt important: la llibertat religiosa. Les circumstàncies històriques parti­culars, derivades de l'enorme pes del catolicisme i, sobretot, de la influència del clero en la societat, van imposar al liberalisme espanyol aquesta trava, si bé va ser compensada amb l'abolició immediata de la Inquisició. Amb tot, malgrat les seves limitacions, la Pepa es va incrustar en l'imaginari popular del segle XIX com un mite revolucionari. A aquest fet hi va ajudar molt que fos derogada amb el retorn de l'absolutisme obscurantista de Ferran VII. Amb el text de Cadis, doncs, el primer que s'ha d'evitar és la confusió entre liberalisme i democràcia, ja que per garantir un sistema de drets democràtics universals el liberalisme polític és una condició necessària però no suficient.

Al costat d'aquesta precisió, hi ha un altre perill en aquest any de celebracions: la tesi d'aquells que volen veure en Cadis aquell moment històric en què es materialitza la construcció d'una Espanya uninacional. La invocació que des de posicions neocentralistes es fa de la Constitució de 1812 és la ­millor prova d'aquesta tesi. Així, quan temps enrere es va posar en marxa el programa d'actes reivindicatius de la Pepa, el director d'El Mundo, Pedro J. Ramírez, va afirmar: «En l'esperit de 1812 la cohesió nacional i la llibertat caminen unides», «a Cadis no hi ha província, no hi ha més que una nació, no hi ha més que Espanya», i «en els revolucionaris [gaditans] sobresurt la defensa de la unitat nacional davant el federa­lisme».

Un primer aperitiu d'aquest renascut historicisme nacionalista ja el vam tenir en la celebració de la guerra de la independència, bicentenari que va estar carregat en molts llibres, exposicions i, particularment, en els discursos de la presidenta de la Comunitat de Madrid, Esperanza Aguirre, d'un esperit ­contrari a allò que amb tant encert recomanava l'historiador José Álvarez Junco quan, avisant del que podia passar, recordava que «el fet substantiu de la guerra de la independència no és la nació, sinó la llibertat». «Exaltem, doncs, aquell intent d'establir la llibertat, en lloc d'exaltar la nació», afirmava l'autor de l'excel·lent assaig sobre la idea d'Espanya al segle XIX Mater dolorosa (2001).

En els dos casos, estem davant un discurs que identifica la unitat amb l'unitarisme. Una visió que amaga que, ja a Cadis, es va plantejar una altra idea d'Espanya, com la que van fer alguns diputats catalans, aragonesos i valencians, que implicava respectar la diversitat de les «províncies», dels antics regnes històrics, d'«aquelles petites nacions», com les va anomenar Antoni de Capmany, que havien salvat Espanya, mitjançant les juntes provincials, de ser derrotada davant l'invasor francès. Si bé la consciència nacional espanyola és indubtable en tots els diputats, no va ser unívoca, tal com es manifesta en un interessant debat sobre l'article 12 de la Constitució, referent a com dividir Espanya, que les circumstàncies polítiques no van permetre acabar. Així doncs, caldrà estar previnguts davant el martelleig d'una vulgata historiogràfica que no vol reconèixer que si el federalisme va sorgir al llarg del segle XIX va ser justament perquè el discurs liberal gestat a Cadis no va poder consensuar una idea monolítica de l'Estat.

LA VELLA dialèctica entre l'Espanya horitzontal (composta i diversa) i la vertical (unitarista i assimilacionista) no es va poder resoldre definitivament a favor de la segona. Com tampoc sota les dues dictadures militars del segle XX. En canvi, com escriu Ricardo García Cárcel a Felipe V y los españoles (2002), la Constitució de 1978 i el model autonòmic que es desenvolupa és «una via de trobada entre aquelles dues Espanyes de la història conflictiva». I afegeix, encertadament: «Perquè, si hi ha una cosa que s'ha constatat, és que la victòria absoluta d'una d'elles és impossible». Doncs bé, ara que estan bufant vents creuats de recentralització en un costat i de sobiranisme en un altre, crec que hauríem de tenir ben present aquesta reflexió.

Historiador

Carles Aleñá, que tenía un año más de contrato, ha aceptado la oferta para quedarse en el Barcelona