El Periódico

Els objectius dels comptes públics

Teresa Crespo

Presidenta d'Entitats Catalanes {d'Acció} Social ({ECAS}).

La margarida dels pressupostos

En moments de tanta desigualtat es necessita una clara aposta econòmica per la inversió social

Dimarts, 24 de gener del 2017 - 13:11 CET

Amb els pressupostos de la Generalitat sembla que s’està jugant a esfullar la margarida i el dubte ens ofega cada vegada més a mesura que s’esgoten els pètals per arrencar. Hem escoltat molts arguments a favor i en contra de l’aprovació dels que ha presentat el Govern i la majoria estan carregats de bones raons, però voldria apuntar algunes reflexions que em porten a desitjar que l’últim pètal correspongui al sí.

Fa dos anys que no tenim pressupost. Durant el 2016 n’hem tingut un de prorrogat i això ha significat que no hi ha hagut modificació de les partides econòmiques, i que, per tant, no s’han produït canvis significatius en l’acció de govern. Aquesta circumstància ens ha portat a un cert immobilisme que no ajuda al creixement necessari per a una sortida de la crisi real i generalitzada. Des de l’òptica de les polítiques socials, vull fer unes constatacions en aquest sentit.

1. El març del 2016 es va celebrar un ple parlamentari sobre l’emergència social i la reactivació econòmica, i en aquesta sessió es van acordar 273 mesures a desenvolupar urgentment. Algunes feien referència a beques de menjador, millora de la renda mínima d’inserció, creació d’escoles infantils i accions per elevar la qualitat de l’ensenyament (especialment en les escoles més desafavorides), plans als barris per aconseguir més equitat, més inversió en serveis vinculats a la llei de dependència, accions contra la pobresa energètica i l’exclusió habitacional… En resum, un conjunt de propostes que no hem vist realitzades perquè, en la mateixa sessió, el Govern va advertir que gairebé el 40% quedaven condicionades a l’aprovació dels pressupostos.

2. Fa temps que es reclama una revisió de la nostra fiscalitat: un augment d’impostos com el de successions i donacions –o, com a mínim, la recuperació del que es recaptava amb ells–, una revisió dels trams de l’IRPF i la creació de noves taxes. Però com que no s’arriba a consensuar un pressupost que evidenciï la necessitat d’incrementar els ingressos per portar a terme més inversió social, tot queda igual i no s’assumeix la urgència de la revisió de la nostra fiscalitat, que es deixa a l’espera d’una nova etapa política.

3. Fa anys que parlem de la renda garantida de ciutadania. En l’anterior legislatura va quedar en fase de discussió parlamentària i es va titllar d’inviable perquè no hi havia prou recursos. En el present mandat se’n torna a discutir la viabilitat en comissions parlamentàries i, una vegada més, el pressupost és el principal escull en la negociació.

4. L’últim informe de l’oenagé Oxfam Intermón, Una economia per al 99%, ens diu que Espanya és un dels països d’Europa on més han crescut les desigualtats, i aquesta constatació, que ens avergonyeix, no sembla preocupar gaire alguns dels polítics que aquests dies discuteixen sobre les modificacions de les partides per incrementar el tan proclamat pressupost social. Si no es canvien les prioritats, la tendència que ens condueix a una societat cada vegada més dual i fragmentada es consolidarà i seguirem tenint la sensació que es governa únicament per a una minoria privilegiada.

Per aquestes raons demano negociació, pacte i compromís per aconseguir l’aprovació d’uns pressupostos que ens permetin deixar enrere les partides del 2015 i obrir un nou escenari per al 2017. Necessitem saber en què hem avançat i quins acords marcaran la nova etapa; quins compromisos ha assumit el govern i quins els partits. Ens agradaria constatar més consciència social que es tradueixi en una clara voluntat de potenciar la inversió social per respondre a les necessitats de la majoria del poble de Catalunya.

Estic convençuda que la classe política treballa per al benestar de la població i, en conseqüència, anteposa els interessos de la ciutadania a altres que, per lògics i legítims que siguin, poden esperar. Davant una societat vulnerable i en risc de fractura, no pot entendre’s que els seus representants desatenguin i ignorin situacions d’escassetat i precarietat insostenibles. Només em queda confiar en aquesta capacitat de pacte dels catalans per mantenir l’esperança que encara és possible un pressupost que, malgrat no entusiasmar cap de les parts perquè totes hauran cedit en algun aspecte, sigui capaç de respondre les expectatives dels que menys tenen.

Presidenta d’Entitats Catalanes d’Acció Social (ECAS).

No le asusta tener que ganarse la titularidad, pero tampoco quiere aburrirse en el banquillo