elPeriódico.cat

Joaquim Coll Historiador

Sens dubte, l'èxit més gran del sobiranisme és que ha aconseguit estendre la idea que Espanya és un mal negoci per als catalans. I ho ha fet mitjançant la repetició sistemàtica de la tesi de l'espoliació fiscal i la instrumentalització de qualsevol element real, exagerat o imaginari de greuge comparatiu amb Madrid capital. Si fa només uns anys la despullada afirmació que «Espanya ens roba» se circumscrivia a sectors polítics minoritaris, ara fins i tot els que ocupen, suposadament, una posició central en el catalanisme han acabat subscrivint afirmacions radicals. Uns mesos enrere, Felip Puig ens regalava aquesta brillant rima sonora d'«independència o decadència». I fa unes setmanes, Jordi Pujol se sumava a la disjuntiva «independència o extinció», afirmant que som víctimes d'una insofrible espoliació que durant 23 anys ell mai va saber veure. Recordem que espoliar significa «robar amb violència o maldat». Doncs bé, Pujol va fer d'aquesta expressió un dels seus principals arguments en la conferència en què, per a sorpresa de Duran Lleida, va consumar el pas a l'independentisme.

LEONARD BEARD

LEONARD BEARD

Edició Impresa

Versió en .PDF

Informació publicada en la página 11 de la secció de Opinión de l'edició impresa del dia 16 de abril de 2011 VEURE ARXIU (.PDF)

La tesi de l'espoliació s'acompanya d'una altra idea en la qual també el sobiranisme insisteix un dia i un altre: que per culpa del drenatge econòmic a què ens sotmet l'Estat espanyol l'economia catalana està perdent pes a Espanya i en el conjunt d'Europa. Tant la primera com la segona afirmació són empíricament falses. Però des dels mitjans públics catalans de comunicació, així com també des d'alguns grups privats, es difon aquest tipus de plantejaments mentre s'amaguen unes altres evidències. Així, per exemple, un velat silenci ha caigut sobre l'últim número de la Revista Econòmica de Catalunya en el qual diversos investigadors, entre ells el professor Joan Trullén, demostren en un interessant article que: 1) l'economia comercial catalana segueix sent de llarg la primera a Espanya; 2) el pes industrial de Catalunya és el doble del de la segona comunitat autònoma, que és Madrid; 3) l'economia catalana ha anat guanyant pes absolut i relatiu en termes de PIB respecte de la mitjana europea; i 4) l'expansió turística de la marca Barcelona és un fenomen internacional, amb més de 16 milions de viatgers, però dels quals gairebé un terç són espanyols.

Amb tot, la part més rellevant és la confirmació del que fa uns anys ja van destacar els economistes Joan Sardà i Ernest Lluch: la importància del superàvit comercial català amb la resta d'Espanya. Ara disposem d'una anàlisi a fons de dades que es remunten al 1995 gràcies a la xarxa

C-intereg (www.c-intereg.es), impulsada pels instituts d'estadística de vuit comunitats autònomes. D'entrada, sobresurt el paper de l'economia catalana com a potència exportadora internacional, molt per davant de Madrid. Tot i això, el gran pes de les importacions fa que la balança comercial amb l'exterior segueixi sent deficitària; concretament el 2009 va ser de 17.400 milions d'euros, cosa que representa el 9% del PIB català. Però junt amb l'intercanvi amb l'exterior, molt més importants són els fluxos comercials amb la resta d'Espanya. Aquí la golejada de Catalunya és espectacular. Venem per valor de 51.000 milions i, el 2009, el saldo net va suposar el 12% del nostre PIB, i van ser les comunitats de Madrid, València, Aragó i Andalusia els nostres principals clients. L'increment del superàvit comercial ha estat del 60% des del 1995. De tot plegat es constata que l'economia catalana segueix estretament vinculada amb la resta d'Espanya. Malgrat el necessari esforç d'internacionalització, Espanya segueix sent el nostre mercat. És absurd, doncs, renunciar a l'històric paper de ser la porta d'entrada i de connexió amb Europa. Contra el que afirma el president Artur Mas, Espanya no se'ns ha quedat petita. Quin sentit té llavors estar constantment amenaçant d'anar-nos-en. ¿Per què Mas dóna ales amb els seus gestos i declaracions a un escenari de ruptura?

En un altre ordre de coses, comparteixo la crítica a un model d'inversions que en infraestructures ha confós massa sovint Madrid amb Espanya o a una gestió de l'aeroport ineficaçment centralitzada. Però m'irrita que tot plegat es converteixi en una veritat absoluta, davant de la qual els creadors d'opinió a Catalunya són incapaços de posar en valor altres elements, com, per exemple, que des del 2004 fins avui, o sigui, sota el Govern del tan reprovat Rodríguez Zapatero, Catalunya ha estat la primera comunitat en inversió executada per part del Ministeri de Foment. O la importància de la línia ferroviària de mercaderies que uneix el port de Barcelona amb Lió, recentment inaugurada. O bé el compromís real del Govern amb el corredor mediterrani. Davant d'això, la repetició de les tesis de l'espoliació i de la decadència catalana dins d'Espanya respon a una estratègia orientada a saltar el mur de la doble identitat (catalana i espanyola) de la majoria dels ciutadans de Catalunya. Una estratègia política que es proposa empènyer els catalans, encara que sigui per un camí ruïnós, cap a la independència. Historiador.