El Periódico

Albert Sáez

Director adjunt

El mal holandès

@albertsaezc

Una certa manera d'entendre el periodisme té com a efecte col·lateral l'auge dels polítics feixistes

Diumenge, 19 de març del 2017 - 17:50 CET

Durant setmanes, els mitjans de comunicació de mig món hem anunciat la victòria d’un feixista en les eleccions holandeses de dimecres. El resultat final ha sigut que Geert Wilders va obtenir 20 diputats, cinc més que en l’anterior legislatura, i no va ser de lluny el partit més votat. De fet, va ocupar la segona posició però pràcticament empatat amb dues forces de clara vocació europeista i integradora. Amb les dades (fets) a la mà, possiblement el més rellevant dels comicis de la setmana passada és que la socialdemocràcia liberal va perdre 29 escons després de pactar amb els conservadors de Mark Ruthe i el partit ecologista va passar de 4 a 14 escons, gairebé quatre cops més. El contrast entre les expectatives i els fets mereix una reflexió també des del punt de vista periodístic, especialment ara que debatem la nostra actitud, i també hauríem de parlar de la nostra responsabilitat, en l’auge dels populismes. Un debat que s’ha intensificat després de la victòria de Donald Trump i que s’ha superposat al del futur de les empreses periodístiques i la seva pugna amb les xarxes socials.

Els mitjans i els periodistes que hi treballem ens dediquem fonamentalment a dues coses: detectar els fets que mereixen ser notícia i explicar-los de la forma més intel·ligible possible al públic. Tradicionalment hem considerat que aquestes operacions eren més un ofici que una ciència, de manera que tenien més d’inspiració i de tradició que no de norma o de criteri objectiu. Aquesta indefinició ens ha portat a dir ximpleries de l’estil «notícia és allò que publiquen els diaris», atribuint-nos un poder absolut alliberat de qualsevol crítica exògena. O en el millor dels casos hem recobert l’ofici d’una èpica vàcua amb sentències del tipus «notícia és allò que algú no vol que es publiqui, la resta és propaganda». Una forma una mica grollera de posar preu als nostres silencis. El cert és que sí que tenim alguns criteris per seleccionar el temari informatiu. Preferim el que és nou i el que és desconegut. En l’era digital anhelem el més immediat i fins i tot el que s’ha d’esdevenir de manera imminent, pulsió que ens acosta a aquesta tendència postmoderna al postfactualisme. Ens agrada també el que és històric per sobre del que és quotidià i el que és espectacular abans que el que és anodí. Amb aquests filtres en la nostra mirada sobre la realitat més el de la ideologia continguda en la línia editorial de cada mitjà elevem a la cúspide de la jerarquia informativa personatges com Trump, Wilders, Farage o Le Pen. Són nous i desconeguts, anuncien el seu triomf imminent, donen espectacle, canvien la història… Ho tenen tot. I així mitjans amb una línia editorial radicalment democràtica practiquen un tipus de periodisme –una mica vinculat a les formes de fer populistes– que té com a efecte col·lateral l’auge del feixisme. Ni que sigui com a possibilitat és un debat que s’ha d’afrontar.

En el context actual, qualsevol qüestió relacionada amb els mitjans se superposa a la pugna que mantenim per la influència amb les xarxes socials, que sovint es presenten com a rivals de les empreses informatives malgrat que els seus propietaris reneguen d’aquesta condició i, a la pràctica, són a la vegada aliats en la distribució digital de les notícies i competència en la captació de la inversió publicitària. El populista i feixista Donald Trump ha incidit una vegada i una altra en aquesta bretxa, fins al punt que dimecres passat va proclamar que no hauria arribat a ser president sense l’ajuda de Twitter, que li va permetre arribar al públic superant el que qualifica de «premsa falsa i deshonesta». El més impactant és que els mateixos mitjans periodístics han entrat en el frame de Trump. Aquests dies, Mark Thompson, conseller delegat de The New York Times, atribuïa les 276.000 noves subscripcions del diari directament a la victòria del magnat en les eleccions. El més curiós del cas és que fa vuit anys hi va haver un consens unànime a atribuir a les xarxes la victòria d’Obama sense que ningú s’escandalitzés. Tot indica que l’última teràpia de les empreses periodístiques contra la pèrdua de confiança dels lectors és atribuir-la al poder hipnòtic de les xarxes. Potser és el moment de mirar també una mica en la biga de l’ull propi.

El corresponsal d’'El Tiempo' a Brussel·les, Idafe Martín, va escriure el mateix dimecres a Twitter: «La mitjana de les últimes enquestes (d’avui) dona a Wilders un 14%. Però ho cobrim com si demà hagués de ser primer ministre». Mentre que la reincident Irene Milleiro ho va resumir amb un comentari d’un periodista de la televisió holandesa: «Coneguts els resultats, la premsa estrangera està començant a anar-se’n perquè ja no és interessant». Els fets van desmentir les expectatives. Menys credibilitat.