El Periódico

Les repercussions de la crisi econòmica

Xavier Bru de Sala

Xavier Bru de Sala

Escriptor

Espanya com a problema

@Xbrudesala

Darrere de la modernitat 'neocon' es modela una cara neocentralista i una retòrica neocaciquil

Divendres, 10 de juny del 2011

No cal que els recordi la frase més important d'Ortega i potser de tot el segle XX peninsular: «Espanya és el problema, Europa, la solució». Era impossible sintetitzar millor el diagnòstic i assenyalar més bé el camí per sortir de l'estat secular de postració. Radiografia realista i programa de futur. Després d'haver-s'hi resistit durant el franquisme, i haver-ne pagat un llarg retard, la transició va forjar el consens proeuropeu. La solució, a tocar.

Amb l'entrada al segle XXI, Espanya ho tenia tot resolt. El problema havia deixat d'existir. El miracle estava certificat. De la pobresa es passava a la riquesa, de la vergonya a l'orgull en menys d'un quart de segle. Anem tan bé que tornem a ser una potència, amb pes en el panorama internacional, amb autoritat per repartir lliçons de justícia o de geoestratègia.

No es tracta de posar en qüestió sinó de reconèixer i aplaudir el magnífic canvi en positiu que ha fet Espanya. Hem viscut els millors 30 anys de la història d'Espanya. Els millors 30 anys en segles. L'error, el gran error d'Espanya és que es va aturar a mitja ascensió amb el convenciment que ja havia fet el cim. Per això costa de pair que hàgim passat de cigne a aneguet lleig, de pregonar la construcció europea des d'Espanya, i fins i tot de proposar una Espanya atlàntica distanciada d'Europa, a ser el principal problema d'Europa. En comptes d'acceptar el lloc que li pertocava amb modèstia, la granota es va proclamar princesa abans d'hora. Per als més temeraris, reina i tot. Per això hem hagut de transitar del somnieig al malson. L'acampada de la Puerta del Sol trasllueix un estat d'ànim col·lectiu: hi ha milions d'espanyols indignats perquè es descobreixen, no tan sols orfes, sinó moralment i econòmicament estafats pels polítics que es proclamaven els pares protectors del benestar.

Els diners europeus han regat el sòl hispànic com en altre temps l'or d'Amèrica. Ara s'han acabat. A sobre cal tornar els préstecs. Felip II va fer fallida, ara ni ens deixen ni ens ho podem permetre. De la primeríssima a la penúltima fila. ¿Com hem arribat fins aquí mentre anàvem tan enllà? Silenci. A Espanya és impossible preguntar-se sobre les males perspectives. Està molt mal vist constatar que en lloc de convergir, divergim, que no atrapem l'Europa rica sinó que ens n'allunyem. Totes les mesures preses i les que s'hauran de prendre retallen l'Estat del benestar i retarden la recuperació. Prohibit despertar-se. Prohibit obrir els ulls.

Els intel·lectuals obsedits per la pulsió nacional com al segle XIX no experimenten la necessitat de diagnosticar els mals d'Espanya. Fan veure que el problema és circumstancial. S'equivoquen. Això no és una grip que passarà i tornarem a estar com abans, sinó el descobriment d'una minusvalidesa. No es volen admetre els defectes del model productiu i el model territorial. Instal·lats en la convicció que Espanya és un país de primera, i en alguns aspectes modèlic, ara costa molt baixar del ruc. L'autocomplaença grandiloqüent ha substituït l'ambició. Torna el complex dels hidalgos empobrits. El projecte nacional consisteix a continuar com estem, a segona divisió, en comptes de proposar-se ser de debò un país de primera.

Amb una megacapital no n'hi ha prou, però mentre Madrid cavalqui, no caurà el teló. «Antes azul que realista. Antes azul que plural». A Espanya menys que enlloc, a penes hi trobareu intel·lectuals d'esquerres menors de 60 anys. El viratge a la dreta de l'espectre ideològic és global. Tot i això, a Espanya hi ha més transfuguisme ideològic cap a la dreta que enlloc. Hi haurà alternança al Govern, no alternativa.

Intel·lectualment, l'esquerra espanyola és un desert. La dreta floreix. Aquest és l'origen del diferencial entre pretensions i estatura. Aquest és el pitjor indicador d'un futur més i més enfosquit. L'esquerra s'ha desmantellat. El projecte de la dreta està abocat al fracàs, perquè rere la màscara de la modernitat neocon es va modelant un rostre compost de propòsits neocentralistes i retòrica neocaciquil. Els economistes que expliquen la necessitat d'invertir en nous sectors productius ni tan sols tenen veu al carrusel mediàtic de Madrid. La sortida que es veu a venir consisteix a repartir els costos entre els de baix i els de la perifèria per mantenir el benestar de les classes mitjanes altes, drenar cap al centre i acumular renda a la banda alta de la piràmide social.

L'esquerra ha emmudit. A la dreta ja li va bé que augmentin els exclosos. Rectificar significa admetre's un cop més com a problema. Espanya ja no vol ser salvada des de Catalunya, ni tan sols ajudada. El catalanisme ha desistit de canviar Espanya, convençut que s'anirà quedant enrere. En qualsevol cas, com en altres ocasions de la història en què Espanya ha estat un llast, la solució dels catalans tornarà a dir-se Catalunya. Amb pacte o amb ruptura. Segur que amb un increment de les tensions que facilitarà la conversió de les banderes en benes per tapar els ulls.

Escriptor.

Carles Aleñá, que tenía un año más de contrato, ha aceptado la oferta para quedarse en el Barcelona