elPeriódico.cat

J. M. Fonalleras Escriptor i periodista

La felicitat absoluta es deu assemblar molt al que vam viure la nit de dissabte. Tots sabem que s'han d'afrontar el triomf i la derrota com si fossin impostors, és a dir, amb la serenitat de qui s'atreveix a controlar el destí. Ho va dir Kipling i, molt abans, també ho podem llegir a l'Eclesiastès. Hi ha un temps per a cada cosa. Però ara és el temps de la celebració i convé que ens hi aboquem amb la convicció de qui sap que existeix la tristesa i de qui s'imagina, encara que només sigui un miratge, que és possible viure un instant de claredat: la ceguesa irrenunciable davant l'esclat. El meu amic Jaume Subirana, poeta, m'escriu per comentar la gesta del Barça i diu que és com un bon poema. No es pot explicar. Per raonar sobre la bellesa podem escriure tesis doctorals i podem analitzar amb detall quins són els mecanismes que l'artista posa en pràctica per provocar l'èxtasi estètic. Potser sí. Però la saviesa de l'erudit i la perspicàcia del crític no són capaces de reproduir la il·lusió ingènua, immediata, explosiva que l'obra d'art, el poema perfecte, generen en el lector quan s'hi acosta per primer cop. Subirana té raó: una meravella com la de dissabte només es pot viure. Una joia respirada, suada, emotiva, que desem al calaix dels records i que evocarem amb dosis homeopàtiques quan la fortuna ens giri la cara. És en aquesta epidermis on descobrim l'absolut.

Més informació

• Lligats a la plaça

• Tags: Opinió

Edició Impresa

Versió en .PDF

Informació publicada en la página 6 de la secció de Opinión de l'edició impresa del dia 30 de maig de 2011 VEURE ARXIU (.PDF)