Diumenge passat es van manifestar centenars de milers de persones als carrers en contra de la reforma laboral. I milions de persones no ho van fer. Seria inabastable despullar els motius de totes les absències, però sí que hi ha dos col·lectius -en molts casos coincidents- que no es van sentir concernits per aquella cita. Hi havia joves. Hi havia indignats. Però pocs. I ni de lluny van generar el soroll ni van reclamar el protagonisme que van tenir en altres moments -com els dies previs a diverses convocatòries electorals- en què el 15-M va poblar les places. Cites que es van saldar amb el triomf de la dreta, en gran part gràcies a la generalitzada desmobilització dels votants d'esquerres. Amb una insuportable taxa d'un 48,7% d'atur juvenil, és fàcil de comprendre que els joves se sentin poc inclinats a defensar uns drets que els són vetats. També és possible que els indignats, de la mateixa manera que diuen que no se senten representats pels partits polítics, tampoc vulguin involucrar-se en marxes organitzades per sindicats. Però l'absència tant dels uns com dels altres en una manifestació que clama contra una reforma que només generarà més atur i més paràlisi a curt termini, hauria d'inquietar a tothom. Als partits d'esquerra pel seu escàs calat en tots dos col·lectius. I a la dreta pel perill que comporta per a la pau social la insatisfacció, la decepció i la ràbia sense el dic de contenció dels sindicats.

Edició Impresa

Versió en .PDF

Informació publicada en la página 6 de la secció de Opinión de l'edició impresa del dia 21 de febrer de 2012 VEURE ARXIU (.PDF)