El Periódico

ELS DISSABTES, CIÈNCIA

Salvador Macip

Salvador Macip

Metge i investigador de la Universitat de Leicester.

Els límits de la manipulació genètica

Costarà definir una norma universal que subscriguin totes les cultures i és clau que el debat no s'aturi

Els límits de la manipulació genètica

J. NIU / CELL

Modificats genèticament 8Els macacos Mingming i Ningning, nascuts a la Universitat de Nanjing.

Dissabte, 3 de desembre del 2016

La setmana passada vaig tenir el plaer de participar en el debat final del cicle Futur(s) d'aquest any, organitzat per l'Obra Social La Caixa i l'Ateneu Barcelonès. El tema era quins límits cal posar a les manipulacions genètiques, un dels avenços biològics que aviat es podrien aplicar a humans, i compartia escenari amb la Núria Terribas, directora de la Fundació Grífols, i el periodista Lluís Reales. No passa gaire sovint que un tingui l'oportunitat de discutir sobre bioètica i, en aquest sentit, s'ha d'agrair als organitzadors els esforços que fan any rere any per divulgar i difondre el coneixement científic, sobretot en relació a com les noves tecnologies canviaran la societat. També cal felicitar la Fundació Grífols per la seva missió de promoure el diàleg entre especialistes per definir els paràmetres ètics que han de regir la biomedicina del futur i, sobretot, la tasca d'acostar les conclusions al gran públic que, al cap i a la fi, és qui té l'última paraula.

El debat era especialment rellevant degut a les recents novetats en les eines d'edició genètica, concretament el procediment conegut com a CRISPR/Cas9, que per primera vegada a la història ha fet que el concepte de jugar amb el nostre genoma passi del reialme de la ciència ficció a ser una possibilitat imminent. De fet, fa uns dies es va anunciar que a la Xina s'havia fet servir el CRISPR per primer cop de forma terapèutica. En un assaig clínic, un malalt de càncer de pulmó va rebre una injecció de les seves pròpies cèl·lules de la sang, que prèviament se li havien extret i modificat via CRISPR per fer-les més fortes. És una forma d'immunoteràpia, una altra paraula de moda, els tractaments que busquen reactivar el sistema immune per ajudar-lo a vèncer malalties, en aquest cas, a destruir cèl·lules malignes.

Si ja alterem gens per curar, no tardarem gaire a poder-ho fer també per millorar, és a dir, per fer canvis en persones teòricament sanes. Aquí és on hi ha el perill de creuar una possible frontera moral, sobretot si pensem que això es podria aplicar als embrions per acabar tenint fills a la carta. Una de les idees comentades va ser que els pares potser no hem de pressuposar aquesta mena de dret sobre els fills, el de poder prendre decisions que els afectaran la resta de la seva vida. Per altra banda, és una prerrogativa que en certa manera ja tenim, si pensem que triem per ells coses com l'escola, els barri o els hàbits alimentaris, que tindran un impacte inesborrable en el seu futur. Quan la manipulació genètica sigui una opció real, potser les diferències no seran tan clares.

Aprofitant un públic motivat, vam fer un petit experiment per veure fins on estaríem disposats a arribar per beneficiar els nostres descendents usant la manipulació genètica. L'auditori no va tenir cap problema per votar a favor de permetre fer que els fills fossin immunes al càncer o fins i tot una mica més intel·ligents. Quan vam preguntar si els farien més alts van començar els dubtes, tot i que és una característica física que pot donar un evident avantatge social a una persona. La línia vermella la vam posar en modificacions de l'aspecte per dissimular les arrels ètniques (aclarir el color de pell, adreçar un nas ganxut...), tot i el supòsit de viure en una societat xenòfoba en la qual tindrien problemes per assolir els millors llocs de treball. Vam considerar que no s'hauria de permetre esborrar la identitat cultural, per tal de prevenir corrents eugènics o acabar homogeneïtzant l'espècie.

És interessant que aquest fos el límit marcat per una mostra d'un centenar llarg de persones, majoritàriament caucàsiques i de classe mitjana, reunides en un barri benestant d'una ciutat gran en un país desenvolupat. Si haguéssim fet la mateixa pregunta als emigrants europeus que, a principis del segle XX, traslladaven la família als Estats Units fugint de la misèria, la resposta segurament hauria sigut diferent. La pista és que molts d'ells van canviar-se els cognoms precisament per dissimular els seus orígens jueus o d'Europa de l'Est.

Amb això volia fer palès que definir els límits ètics de la ciència és una tasca molt més complexa del que pot semblar. Els principis morals de cada país, societat, època i individu fan que la qüestió tingui alguns blancs i negres però, sobretot, molts grisos. Costarà definir una norma universal que totes les cultures puguin subscriure, i mentre això no passi, el risc de cometre errors és molt elevat. Per això és tan important que el debat no s'aturi. Metge i investigador de la Universitat de Leicester.