El Periódico

El futur de l'ensenyament

Miquel Àngel Alegre

Miquel Àngel Alegre

Analista d'Ivàlua i coresponsable del projecte 'Què funciona en educació'

Educació, ¿art o ciència?

Si volem millorar l'acció educativa apostem per les evidències abans que per les intuïcions

Divendres, 15 de gener del 2016

Si entenem l'evidència científica com aquell coneixement rigorós i contrastat que ens parla del funcionament i impactes de qualsevol actuació que pretengui transformar la realitat, aleshores la conclusió és clara: al món de l'educació no li interessa l'evidència, no la respecta. Igual com succeeix en l'art, el que mou l'acció educativa, aquella que es plasma en escoles i instituts, és més la intuïció, els corrents culturals i les apostes morals que no pas l'evidència sobre la seva efectivitat. Aquest argument el va esgrimir Robert Slavin (fundador de la Best Evidence Encyclopedia i del projecte Success for All als Estats Units) amb motiu de la jornada Què funciona en educació, recentment organitzada per Ivàlua i la Fundació Jaume Bofill amb el suport de l'Obra Social la Caixa.

Aquest menysteniment de l'evidència científica no el veiem en altres disciplines, per exemple, en medicina. Imaginem que el meu fill de dos anys no para de tossir, li costa respirar i li puja la febre. El duc al pediatre, és clar. I aleshores imaginem que aquest, tot just després de rebre'm, em diu: «No tinc clar si l'examen diagnòstic que realitzaré al seu fill té cap base científica, però penso que ens pot orientar». En veure el meu semblant espaordit, aleshores em diria: «Tranquil, li receptaré unes píndoles que estic convençut que li aniran bé; no han estat clínicament testades, però tinc un bon pressentiment pel que fa a la seva eficàcia». Inversemblant, ¿oi?

De fet, hem d'agrair que gairebé sempre que emmalaltim ho fem per causes bastant comunes i conegudes. Així els metges poden considerar i aprofitar un bon grapat d'evidència científica acumulada a l'hora de tractar-nos. És el que anomenem «medicina basada en l'evidència», un paradigma que, no ens pensem, als països desenvolupats no es remunta més enllà de la dècada dels 70.

El món de l'educació és lluny d'aquest paradigma. Però si el professor Slavin titulava la seva conferència Què funciona en educació: una revolució tranquil·la és perquè s'albiren alguns brots verds pel que fa a la relació entre educació i evidència, sobretot en el món anglosaxó. La Best Evidence Encyclopedia o les tasques de revisió i síntesi d'evidències en educació que realitzen institucions com el What Works Clearinghouse als Estats Units o ­l'Education Endowment Foundation al Regne Unit en són un bon exemple.

¿Quin panorama trobem a casa nostra? Doncs un de bastant erm. En efecte, els debats i les decisions públiques al voltant de qüestions com els incentius econòmics al professorat, la durada de l'escolarització obligatòria, l'educació de 0 a 3 anys, la jornada escolar contínua, la llibertat d'elecció de centre, les TIC a l'ensenyament, l'avaluació dels alumnes i els centres, canvis en el currículum bàsic... rarament s'han recolzat en exercicis seriosos de recollida i anàlisi d'evidències sobre la seva efectivitat. No respectem l'evidència.

Si volem millorar les polítiques i les pràctiques educatives hem d'apostar per una educació més científica, això és, més basada en l'evidència, en allò que sabem sobre el seu potencial d'impacte. Com en el cas de la medicina i les malalties, bona part dels problemes (educatius) dels nostres estudiants no són pas únics. Els tenen i els han tingut altres estudiants en altres contextos i en altres temps, aquests problemes han estat tractats i els resultats d'aquests tractaments, en ocasions, ben avaluats. Revisem aquest coneixement, traduïm-lo, si cal, al context de la nostra intervenció, però aprofitem-lo. Aprofitem-lo els docents, les escoles, gestors i responsables de programes i polítiques educatives. Hi ha en joc la salut educativa (això és, els aprenentatges i les oportunitats educatives i socials) de tota una generació.

¿On queda l'art, llavors? Segons el meu parer, en la innovació. Perquè l'educació no pot quedar encotillada dins els marges de l'evidència establerta. L'educació ha d'avançar, afrontar problemes irresolts, perseguir nous objectius i, al mateix temps, generar noves evidències. I per fer-ho, és necessari experimentar, testar accions que potser tindran encara poca evidència acumulada, accions imaginatives i, per què no, riscoses. Això sí, serà important plantejar aquestes innovacions de manera que siguin avaluables i puguin contribuir a generar nou coneixement.

En resum, no és art o ciència.L'educació ha de ser ciència i ha de ser art. Una ciència que respecta l'evidència i que es preocupa de generar-ne de nova; un art que innova i inventa solucions audaces a problemes no resolts.

Su primer agente, Horacio Gaggioli, revela que su llegada al Barça solo se debió a "las circunstancias de la vida"