elPeriódico.cat

Emma Riverola Escriptora

A prop de l'arbre de què parla el meu veí Fonalleras, fa 74 anys homes, dones i nens van elevar la seva mirada al cel i van trobar la mort. L'horror del bombardeig de Gernika, trist assaig del que vindria, es manté viu a través de les genials pinzellades de Picasso. Aquell quadro de dol no deixa de cridar-nos. Crida la mare amb el seu fill mort als braços. Xiscla l'home mutilat a terra. Udola la dona en flames. Brama el toro. Esbufega el cavall agonitzant. Són els xiscles del terror i de la por. Els laments del perseguit per la mort.

Més informació

• Turistes i bombons

• Tags: Opinió

Edició Impresa

Versió en .PDF

Informació publicada en la página 4 de la secció de Opinión de l'edició impresa del dia 26 de abril de 2011 VEURE ARXIU (.PDF)

74 anys… i el cel segueix tenyint la terra d'un blanc i negre de dol. Avui llegim que a Líbia avions carregats de bombes també han estroncat la mirada d'homes, dones i nens. Més crits per al quadro. Rugits que se sumen als rugits de tantes altres víctimes que no van voler mai ser màrtirs ni herois. Innocents sacrificats per altres innocents que es van convertir en botxins. Les seves morts s'enllacen amb les morts de tantes i tantes guerres. ¿Quantes persones deuen haver mort sota les bombes durant tots aquests anys? ¿Quants laments pot ser capaç de resistir aquest quadro que sembla carregar amb tot el dolor de les guerres? El pintor només va consentir que el negre i els grisos taquessin el seu pinzell. Potser no va voler competir amb el vermell rabiós de la sang que amarava els fils de la seva tela. 74 anys… i l'home segueix escopint mort.