Xavier Bru de Sala Escriptor

Probablement, el concepte històric de classe mitjana serveixi més per entendre'ns que per designar el grup social del mig. ¿On comença la classe alta? ¿En quin punt la capacitat econòmica esdevé poder real, i en quina mesura el poder econòmic es troba en mans dels més rics i no dels gestors que aspiren a substituir-los (i sovint ho aconsegueixen)? En els països avançats, el concepte de proletariat ja havia estat abolit pels sociòlegs a partir de l'emergència dels valors postmaterials, els ascensors socials i el triomf de l'Estat del benestar. D'alguna forma podem dir que, si més no abans de la crisi, la classe mitjana ho era quasi tot. L'encaix amb l'exigua però poderosa classe alta semblava, grosso modo, estable i satisfactori.

LEONARD BEARD

Edició Impresa

Versió en .PDF

Informació publicada en la página 7 de la secció de Opinión de l'edició impresa del dia 17 de febrer de 2012 VEURE ARXIU (.PDF)

Cap situació històrica en reprodueix amb exactitud una d'anterior. Tot i això, si no és abusar de la comparació, diria que el present s'assembla més, per la divisió en classes, a la Roma de cent anys abans de la nostra era que a l'Europa del XIX descrita per Marx. El Senat i el poble, els poderosos i tota la resta de ciutadans (exclosos els esclaus), en una ciutat triomfant i acomodada. L'invent d'aquella democràcia se'n va anar en orris per l'avidesa del Senat i el subsegüent desequilibri, que el poble, amb raó, es va negar a suportar. D'aquí el llarg període de tensions i guerres civils que va desembocar en el poder suprem i arbitral dels emperadors, molts dels quals en van fer un ús despòtic.

Si alguna cosa hem d'haver après després de tants segles i d'haver construït el sistema social més benigne i menys injust de tots els temps és que els equilibris en el poder són imprescindibles. Avui dia perviuen poques creences, però s'ha de ser molt enze per estar a favor de la democràcia i no creure, com si es tractés d'un dogma o article de fe, en l'equilibri de poders. A conseqüència de la caiguda del mur, que va significar el final de la por senatorial a un ordre alternatiu, l'avidesa capitalista es va desbocar. En comptes de mantenir els equilibris, va aconseguir trencar-los amb la batalla contra la regulació de l'economia, de la qual va sortir victoriós. En el fons, la crisi és el resultat d'aquest desequilibri. ¿Com ens en podem sortir, si és que hi ha sortida?

L'esquerra socialdemòcrata està entrampada i desprestigiada perquè ha contribuït amb santa i alegre innocència a la situació present. Clinton i Blair van claudicar. Obama pretén posar accents socials a un guió anterior a ell que no ha variat, però no es veu amb forces per anar més enllà. La dreta que representa el poder senatorial no contribueix gens a rectificar o recompondre. Al contrari, s'empara en la falta d'alternativa al sistema per instal·lar-se en l'acumulació sense límits.

Ara bé, a Europa s'ha produït una aliança entre polítics, en general de la dreta social, i tecnòcrates que constitueix, juntament amb els països emergents, el principal focus de resistència i al mateix temps l'alternativa a l'avidesa senatorial.

Abans de desqualificar les anteriors afirmacions, que poden estar equivocades, com l'article de dalt a baix, convindria fer una divisòria entre els països on la classe mitjana creix o es manté i els que contemplen com segments cada vegada més significatius passen a engruixir les files dels expulsats. Als Estats Units, a Gran Bretanya, a Espanya (amb l'excepció del País Basc), per no parlar de Grècia, la classe mitjana s'aprima, la pobresa creix de manera significativa, augmenten les diferències entre dalt i baix, i la por a perdre-hi encara més tenalla la ja afeblida capacitat de resposta. En canvi, a Alemanya sobretot, però també a França, la classe mitjana s'ha mantingut. També, o més bé encara, en altres països d'Europa més petits però menys significatius per a l'evolució del sistema. El millor que podem fer és procurar assemblar-nos-hi. No ens hi acostarem sense produir més, molt més. Estic força segur que aquesta és la voluntat més compartida pels catalans, el gruix de les seves elits i l'opinió expressada, però és dubtós, molt dubtós, que el conjunt d'Espanya comparteixi la mateixa aspiració.

La dificultat principal, en aquest sentit i suposant que el poder de Madrid s'avingués a un gir productiu en l'orientació de l'economia espanyola, es troba en les xifres astronòmiques del deute. Per tornar-lo, no tenim més remei que aprimar i fer patir la classe mitjana, és a dir, complir una part alíquota del programa senatorial mundial, sota pena d'expulsió del sistema financer. Cal fer-ho amb el màxim d'equitat. Però sobretot, sobretot, és imprescindible assenyalar el camí, elaborar plans per seguir el model germànic, conjurar-se per convèncer la classe mitjana que no hi ha una altra sortida, reforçar l'aliança entre l'escàs poder local i la mesocràcia catalana. O ens proposem defensar la classe mitjana amb l'adopció del model germànic, per al qual estem més preparats que qualsevol altre en el nostre entorn, o entrem sense remei en decadència. Escriptor.